Pensar en mons futurs és interessant i estimulant, tot i que també admeto que és angoixant. Per descomptat em refereixo a mons futurs millors, en els quals la disharmonia en la qual vivim es resolgui. El que passa és que malgrat tot, fer-ho no impedeix que el nostre cap explori lliurement mons futurs pitjors, sobretot tenint en compte la deriva del present.

Donna Haraway, a “Seguir con el problema” com a conclusió del llibre en el qual prèviament ens ha introduït a una sèrie de plantejaments filosòfics relacionats amb propostes possibles per a resoldre la crisi de l’antropocé-capitalocé-plantaciocé, ens ofereix la ficció especulativa de Camille en les seves cinc etapes i els seus nens del compost. Camille; ésser humà però cíborg, connectat mitjançant enginyeria genètica amb altres espècies, amb un propòsit de relació amb el món totalment nova, en simbiosi amb animals vulnerables, capaç de ser-amb, abocat a la diversitat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

El perquè la lluita de classes és fragmentada pel capitalisme colonial d’una forma tan eficaç és un tema que m’obsessiona molt, perquè a més a més està relacionat amb la deriva ultradretana i racista que pateix una part de la classe treballadora avui. Encara que les seves propostes finals no m’acabin de seduir del tot, sobretot pel que fa a de recuperar l’estat nació com a eina intermèdia d’alliberament, el llibre “Patanes y Bárbaros” d’Houria Bouteldja és excel·lent per internar-se en les contradiccions traïdores de l’esquerra blanca europea. Traïció, no només als desheretats de la terra, sinó traïció a qualsevol acció realment transformadora.

L’anàlisi de Bouteldja és molt acurat. Remou i troba moltes explicacions en la genealogia colonial i genocida de l’estat francès, incidint sobretot en l’esquerra liderada durant el segle XX pel PCF, CGT i els socialdemòcrates. Espanya té molts components quantitativament i qualitativament diferents, però crec que hi ha conclusions i propostes al llibre que poden ser útils, traslladables a les nostres terres. Som un país que va perdre dues vegades la guerra; una contra el nazi-feixisme de Franco, Hitler i Mussolini, l’altre contra l’Europa que va mantenir el franquisme a Espanya. La nostra història no és la mateixa, però hi ha traïcions de classe que són similars, i components derivats de l’impacte del capitalisme absolut que també. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Ara diuen que l’espiritualitat creix entre la gent. A l’esquerra hi ha gent que s’ho pren malament i en certa manera resulta lògic. El capitalisme colonial ha envernissat tant bé de racionalitat els seus ídols que la gent blanca no els percep com a tals, de manera que fins i tot hi ha gent d’esquerres que encara creu que al capitalisme només se’l pot combatre amb una racionalitat fonamentada en el materialisme empíric. No poden captar que viuen sotmesos a una religió idòlatra i que aquesta religió només es pot combatre amb espiritualitat. S’escandalitzen quan la gent busca sortides a un pensament que ja fa temps que ha arribat a un cul-de-sac.

Independentment de què pugui haver-hi espiritualitats falses, mercantils, monetitzades, dirigides a una salvació egocèntrica estúpida i que al capdavall no contribueixen a destruir els ídols del capitalisme colonial, sinó que els reforcen, n’hi ha moltes que tenen potencial transformador. Sobretot aquelles que responen al bé i al mal de forma col·lectiva, es preocupen pel benestar comú, pel benestar d’éssers humans i no humans, i ronden els nusos metafísics, que poden ser, per exemple, del caire del materialisme sensible del qual parla Viveiros de Castro quan es refereix a l’animisme amerindi; un materialisme que dona vida a la subjectivitat i a una pluralitat de mons. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

– Reflexions al voltant de “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière –

Hi ha llibres que no és que t’obrin els ulls, però sí que et fan una cirurgia que t’arregla definitivament certes cataractes. Darrerament, n’estic llegint alguns d’aquests i m’estan impressionant. Un d’ells és “Los treinta ingloriosos” de Jacques Rancière. Quan contemplem el sistema en el qual vivim hi ha força coses que ballen, desquadren i no sabem com organitzar-les. El poder és llest i sap com enganyar-nos de formes molt subtils; té totes les eines de desinformació a l’abast. Per exemple fa dècades que sabem que l’esquerra no funciona a Europa, però ens costa fer el pas i dir que senzillament l’esquerra parlamentària no existeix i que hi ha molts partits que s’autodenominen d’esquerra i són titelles del capitalisme absolutista que ens toca viure. Esgrimeixen un cert esquerranisme a tall de màrqueting, per tal d’arrossegar clientela. Rancière explica molt bé aquest problema i l’explica amb un detall exhaustiu a comptes de la suposada esquerra francesa.

Els mitjans de comunicació i els seus predicadors, sobretot a Catalunya tots els que s’imprimeixen en paper diàriament, sovint acusen l’esquerra de no enfrontar-se als problemes que la ultradreta encara amb valentia. Ho fan amb editorials sibil·lines o amb els opinòlegs columnistes que escriuen repetitivament els seus pamflets a tort i a dret. Llegim articles contra o a favor de la immigració, la immigració és un tema candent als mitjans, i els diaris (La Vanguardia, Ara, Periódico, etc.) ens intenten fer creure que aborden el “problemes” de forma moderada i que volen trobar el punt mitjà. Critiquen una esquerra inexistent de no preocupar-se prou dels “problemes importants” i mantenen cada dia en primeres pàgines l’agenda ultradretana envernissant-la de moderació. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

— L’escàndol del desnonament del B9 —

Com sabeu o hauríeu de saber la situació dels desnonats de l’Institut B9 és terrible. Entrat l’hivern dormen en carpes a sota el pont de l’autopista C31 sense cap suport institucional previst. L’Ajuntament de Badalona en una acció absolutament despietada i repugnant els ha fotut al carrer sense opcions habitacionals i la Generalitat encara s’està pensant que fer o sí fer alguna cosa al respecte. El cas és que no és una pura qüestió de racisme, que també, sinó una qüestió de lluita de classes clara que vol ser disfressada amb temes fronterers. Hem de ser conscients que en aquest món global refugiar-se en les fronteres fa temps que és una estupidesa i un error greu. Situem-nos;

El negoci de la ferralla és gestionat a l’àrea metropolitana per empreses privades locals que fan negoci amb la seva recol·lecció, i per a recol·lectar-la usen a persones migrants sense contracte que treballen pel seu compte sense cap mena de cobertura social, i se’ls hi paga una merda. Evidentment, no es poden permetre un habitatge digne, al marge que la nostra societat racista no els hi facilitaria llogar-la, i dormen en llocs abandonats sense ús per sobreviure. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Maleïts boomers!

Posted: Desembre 16, 2025 in Llibres, Opinions
Etiquetes: , ,

NO PERDIS EL TEMPS LLEGIN-LO

Sabem que el capitalisme colonial utilitza múltiples falques per a dividir a les classes oprimides; racisme, nacionalisme, gènere, sexualitat, etc. Darrerament, s’ha posat de moda l’edatisme com a eina per fer perdre peu, d’una manera xusca, el dret a la jubilació i alguna gent jove pica a l’am en perjudici d’ells mateixos. Ara es promociona l’enfrontament generacional. Sobretot entre generacions més joves i boomers, i llegint alguns escrits m’he inspirat una mica i he volgut dir la meva. Cal advertir que jo pertanyo a la generació boomer.

Vaig trobar una contraportada a La Vanguardia que promocionava un llibre publicat per Analia Plaza que duu el títol de “Vida cañón”. Després han aparegut articles successius de línia pro-boomer o anti-boomer, però la veritat és que tampoc me’ls he pres massa seriosament. En qualsevol cas vaig llegir l’entrevista a l’autora i el principi del llibre.

Pensant que és un llibre publicat per Planeta i que el que he llegit apunta maneres, cal pensar que és un libel antipensions, és a dir una eina propagandística per combatre el dret que tenim la gent treballadora a cobrar la pensió de jubilació que ens toca i que hem cotitzat, perquè no oblideu que boomers o no boomers, els rics tindran la seva pensió de jubilació assegurada d’una manera o altra. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Llocs màgics – Arriba el gel

Posted: Desembre 2, 2025 in Llocs màgics
Etiquetes: ,

Els lledoners ja quasi no tenen fulles, però estan farcits de lledons i m’aturo en un a menjar-ne. Són una delícia. No recordava que el temps de recol·lecció ideal fos tan tardà. Mentre en menjo al peu de l’arbre passen uns ciclistes seguint el seu «track». M’agradaria convidar-los a lledons, però em fa vergonya i ens saludem sense més ni més. Sento que la meva energia ha pujat una mica de to i aquests dies em veig més capaç de caminar una mica.

Al Gual dels dos cabirols ja hi ha gel. Aquestes nits ha glaçat i atès que el sol quasi no acarona l’espai, ja trobo tolls gelats. No han conformat encara l’estol d’aparadors que normalment es pot visitar pels volts de Nadal, però ja comencen a perfilar les seves imatges màgiques. En algunes budelleres que han quedat aïllades o quasi sense flux s’hi han fet plaques primetes de gel que floten damunt l’aigua i no s’han enganxat a les vores encara. De petita, només per contemplar la trencadissa, les hauria esmicolat amb un pal o amb pedres. Ara no vull fer-ho. Em fa vergonya destorbar, perquè si trenco el gel segur que destorbo algun procés que soc incapaç d’entendre; fades, follets, goges, microbis petits que dormen un somni dolç. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Frankenstein – Mary Shelley

Posted: Novembre 20, 2025 in Llibres
Etiquetes: ,

Una de les primeres qüestions que em va cridar l’atenció va ser la del subtítol del llibre de Mary Shelley; “El Prometeu modern”. De fet, després de llegir la versió de la seva novel·la del 1818, em van entrar ganes de llegir l’obra de teatre d’Èsquil per tal de fer comparacions. El resultat va ser molt parcial perquè l’obra d’Èsquil és una trilogia de la qual només es guarda el “Prometeu encadenat” que vindria a ser la primera part del mite. A la “Teogonia” d’Hesíode es pot llegir un resum del mite complet i aquí sí que podem tenir una idea més aproximada que ens permeti establir comparacions. A Protàgores, Plató també fa un esbós, però és incomplet.

En els orígens més antics (Hesíode i Èsquil) em va semblar que hi ha grans diferències entre el mite grec i el protagonista de l’obra de Mary Shelley; Prometeu estima a la humanitat i li facilita recursos per augmentar el seu benestar, encara que sigui enganyant a Zeus i, per tant, arriscant la seva pròpia existència, però no és un demiürg, no crea vida, ni és un experimentador, cap mena d’alquimista o descobridor de res. Facilita el desenvolupament humà amb ardits o amb tecnologies que ja existeixen. No està obnubilat per la conquesta del coneixement. Finalment, en la tercera i última part perduda del mite, serà perdonat per Zeus. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Feia temps que no feia el meu recorregut clàssic des del refugi de gossos, tot baixant pel camí de carro que du al riu. He passat dues setmanes en un estat letàrgic. Un canvi de medicació sembla que m’ha fet bé, em trobo amb un bri més d’energia i m’he atrevit a fer un itinerari una mica més llarg. Cal dir que per a mi “llarg” és una cosa més aviat curta.

Darrerament, em sento com si fos en una mena de Muntanya Màgica pobra, sense altres pacients amb qui compartir res. Pobre però més lliure i sense necessitat de guardar convencions socials. No he de suportar a cap Settembrini. Puc parlar amb els ocells o amb les pedres sense témer sospites de follia.

Mentre baixo intento imaginar com estarà el riu abans de veure’l i pressuposo que no hi haurà tanta aigua com cal esperar després dels últims xàfecs tardorals. Crec que aquests aiguats són violents, però no arrelen en el cabal. L’aigua s’escola ràpidament cap a la terra baixa. Arreplega a tothom i se l’endú cap al Llobregat. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

No us ha passat que els intents de llegir “El Capital” de Marx han acabat en brots de desesperació? Quan era jove vaig intentar-lo llegir unes quantes vegades, però no vaig acabar ni el primer volum. Sempre va ser una pedra a la sabata no haver llegit a un pensador tan crucial. Llavors vaig fer intents amb llibres introductoris hipotèticament més senzills o amb obres que sintetitzessin els pensaments del marxisme d’una manera entenedora. La raó fonamental de la necessitat d’entendre els principis del marxisme en el meu cas rau en el fet que quan intentes aprofundir en certes línies de pensament, com per exemple la descolonialitat o l’antiimperialisme, el marxisme apareix arreu i resulta imprescindible tenir-ne un coneixement bàsic.

La tasca no és fàcil perquè Marx va elaborar un pensament molt ampli i complex, que a més a més, com és d’esperar en qualsevol persona dinàmica, va anar canviant al llarg de la seva vida. En les meves temptatives recents he trobat algun llibre entenedor i introductori del marxisme com el d’Edward Reiss “Una guia para entender a Marx” o “Introducción al marxismo” d’Henri Lefevbre, entre d’altres, però un que m’ha sorprès gratament és el publicat per Kohei Saito; “El capital des de zero”. Llegeix la resta d’aquesta entrada »