Incivilitzada

“La bomba i el renec són, sobretot,

una mateixa cosa: un desfogament

destructor de la impotència per crear.”

Joan Maragall.

1. Una ciutat només somniada.

Dir que la setmana tràgica va marcar un abans i un desprès en la història de Barcelona seria poc original, i fins i tot perquè no, probablement inexacte. Si entenem la història com un mar on els processos discorren en les profunditats i els fets despunten en la superfície com ones més o menys crespades o fins i tot en alguns moments com sismes submarins podríem dir que aquell setmana va ser la símptoma d’un cúmul de tensions que van esclatar amb una raó poderosa, però que aquesta raó donades les circumstàncies, enlloc de ser la guerra a Africa, hagués pogut ser un altra, i que va reflectir, entre altres coses, que Barcelona estava fracturada al menys en dues realitats enfrontades [López, 1993].

El que sembla clar és que simbòlicament la setmana tràgica va representar un cop molt dur a les aspiracions d’aquells ciutadans espanyols que encara creien en la possibilitat de construir un projecte democràtic i comú. Aquella pedra llençada violentament a dins del llac va remoure llots i va generar onades interiors, però després no va seguir el comportament de la metàfora que Joan Maragall va utilitzar a “Ah! Barcelona” [Maragall, 1909a], i la calma no va esdevenir, senzillament perquè la causa de l’enrenou no era un agent exterior, i més aviat era inherent a la substància del llac. En aquella Espanya els somnis de democràcia es van esfondrar. Joaquin Costa, a títol d’exemple, apartat en la seva malaltia, en el seu últim acte, descrivia de forma lúcida la seva soledat davant d’un poder cada cop més autoritari i un poble al que criticava per la seva passivitat permanent i els seus accessos de violència [Bachoud, 1988].

Barcelona com a ciutat capdavantera del fallit procés d’industrialització espanyol [Nadal, 1999] era un punt neuràlgic en la política estatal, on les tensions es feien molt visibles, i és per això que no resulta exagerat dir que aquells esdeveniments no només demostraven que “Catalunya encara no existia” com Joan Maragall deia dolgut [Benet, 1992], sinó que posaven de relleu el fracàs del regeneracionisme, i de “la revolució des de dalt” d’un Maura que amb la seva supèrbia precipitava la fractura dels conservadors i alhora deixava la monarquia indefensa amb la seva vaga política [Carr, 2001]. Eren moltes les contradiccions greus que malvivien a Espanya i a Catalunya, i el cor noble i somniador d’un poeta i intel·lectual de la talla de Joan Maragall va patir profundament el desencís, la topada amb la realitat.

De totes les opinions que tingueren lloc després dels terribles fets de juliol del 1909 a Barcelona, una s’ha convertit en tot un referent d’anàlisi del que va passar, i en una veritable història dins de la mateixa història. L’article de Joan Maragall que la Veu de Catalunya no va voler publicar [Benet, 1992] reflecteix de forma intensa el divorci entre els somnis d’una classe mitja extremadament minoritària i feble, i la realitat de confrontació que es vivia entre una població obrera maltractada i menystinguda, i una burgesia industrial irresponsable i poc escrupolosa.

El fenomen de Solidaritat Catalana, al voltant del qual s’hi van unir les forces catalanistes de diferents signes com a resposta als fets del cu-cut i a la Llei de Jurisdiccions [Termes, 1987] va oferir de sobte un horitzó optimista que per exemple va enlluernar a Joan Maragall. Un poeta de classe benestant amb uns valors patriòtics que circulaven per un nivell superior al de les lluites que tenien el seu origen en la gran fricció social que patia el país en aquells moments. La Setmana Tràgica va ser una cruel manera de despertar a la realitat i ell ho va viure amb patiment, però el que és més important i admirable és que va reaccionar amb una noblesa i franquesa rara en el context del moment que li va tocar viure.

Aquest petit treball intentarà perfilar algunes reflexions envers aquella ciutat del perdó que no va poder ser, d’aquella Barcelona inexistent en tant que projecte de ciutadania comuna, i envers una Barcelona que mai no serà sino admet de forma franca els seus orígens més propers i la forma en com determinats elements avui en dia exaltats i magnificats van aparèixer i es van gestar. A la fi Maragall va ser un tipus de patriota molt especial, un dels pocs patriotes cosmopolites [Bilbeny, 2008] que entenia que estimar una ciutat o una terra és inadmissible sense estimar a la seva gent i que per aquesta senzilla raó no era possible admetre el que ell ben encertadament va nomenar covardia per partida doble en el seu text “La ciutat del perdó”. Procuraré percebre i transmetre temptativament la col·lisió entre un ideal no exempt de contradiccions i una realitat impregnada d’aquestes.

2. Els valors maragallians.

Joan Maragall fou un home de bona família, de classe benestant que no va patir en cap mida les inclemències de la lluita per la subsistència. Els fets de la setmana tràgica el van sorprendre a Caldetes passant uns dies de lleure tranquils amb la família. Alguns cops s’ha debatut el seu possicionament social en el sentit de si era pro-burgés o no. Carles Rahola en un article a “La Publicitat” desmentia el “burgesisme” maragallià [Benet, 1992] principalment arrel de conèixer l’intent de publicació per part del poeta de la Ciutat del Perdó a “La Veu de Catalunya”.

Malgrat tot, els seus orígens i els seus contactes privilegiats demostren que, encara que no tenia cap filiació política i podia ser considerat el poeta de Catalunya tant des de les esquerres com des de les dretes, determinats personatges decididament recalcitrants com Torras i Bages pesaven en la seva visió del món. “Nietzsche, Ibsen i Emerson parlaven al Maragall poeta però Torras parlava al Maragall patriarca, rendista de classe mitja amb tretze fills, sanejats ingressos i una profunda educació catòlica” [Hughes, 2002].

Aquests valors catòlics però no impediren a Maragall l’exercici d’una lucidesa inversemblant. El poeta entengué la reacció anticlerical de molts barcelonins, i la veié no com a cosa separada, inexplicable i absolutament irracional, sino com a part de l’actitud cega de la seva burgesia. A “L’església cremada”; meravellós text, extremadament místic, en el qual Maragall dirigeix la seva fe cap al simbòlic de l’amor, demostra fins a quin punt l’entorn conservador amb el que mantenia un estret contacte i que per força tenia que impregnar-lo, no va ser obstacle suficient perquè practiqués la llibertat d’esperit [Maragall, 1909c].

La exigència d’un canvi radical i definitiu de visió del món que es blasma en l’atac iconoclasta de 1909 es traduïda pel poeta en un enteniment social distint de la religió cristiana que probablement en aquell moment encara resultava massa avançat. A “La ciutat del perdó” també hi trobem aquesta lucidesa i honestedat que fa que el text escapi al control del pensament propi del seu estrat social.

Potser la gran contradicció de Joan Maragall rau en reivindicar l’amor com a ciment de construcció patriòtica, oblidant la vera composició de la estructura social i cívica del seu país. “I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista” [Maragall, 1909b]. Un sòl que no permet establir uns fonaments incompatibles amb una concepció basada en el poder, i en un simbolisme jerarquitzant i fins i tot sacríleg, que exclou a la gran majoria de la població, i particularment a la classe productora.

Abans d’intentar publicar “La ciutat del perdó” Maragall creu que un cop Torras i Bages ha parlat i ha resumit els fets de Barcelona des de la seva composició maniquea és preferible callar, però el propi bisbe de Vic l’empeny a parlar perquè “fins i tot les pedres tindrien que parlar del que ha passat”. Serà llavors quan escriurà i publicarà a -La Publicidad- “Ah! Barcelona”, article en el que podrem extreure la seva valoració immediata dels fets [Maragall, 1909a]. Optimista en aquell moment subestima la irracionalitat del poder i creu que el govern no afusellarà a ningú.

“Ah! Barcelona!” reflecteix les reflexions de Joan Maragall davant de les calamitats de la Setmana Tràgica, i hi queden expressades les idees principals potser d’una forma més clara [Benet, 1992] que en els altres dos articles del que podríem considerar la trilogia de Joan Maragall davant aquells fets. “La ciutat del perdó” sorgeix de la ploma del poeta amb l’objectiu principal d’aturar els afusellaments de revenja que acabaran enderrocant el govern i marcant la deriva definitiva de la restauració.

“L’església cremada” serà una bella i profunda reflexió feta des del misticisme cristià. Aquí donem més rellevància a l’article mai publicat per constituir el que sembla el bell mig del procés i per tenir un contingut més dens i enrevessat en la pròpia història i esdevenir del text, però fora un error no observar aquest text dins del decurs de la trilogia.

3. Amor i perdó, odi i venjança.

Maragall va veure de forma molt clara en la setmana tràgica la manifestació d’una malaltia que afectava a tota la societat catalana i a la espanyola [Ullman, 1972]. “Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells” [Maragall,1909b]. A la turba de baix li corresponia una turba de dalt, i aquesta correspondència feia caure quasi bé la major part del pes i responsabilitat dels fets a les classes benestants a les quals ell pertanyia.

Resulta impactant la clarividència del poeta davant dels polítics de la època. L’actitud mesquina per un pragmatisme mal entès del propi Prat de la Riba que demostrarà no només no publicant “La ciutat del perdó” al poeta sinó impedint que pugui intentar altres opcions n’és un viu exemple. Això no impedirà que Maragall li ofereixi la seva lleialtat més endavant, el desembre del 1910, en un acte d’homenatge a qui serà el futur president de La Mancomunitat.

Maragall era patriota i va viure amb il·lusió i amb joia el naixement del projecte de Solidaritat Catalana, i va viure amb dolor la desintegració posterior i l’enfrontament enconat entre partits catalanistes [Benet, 1992]. Era un patriota especial que no només estimava a la seva terra sinó també al seu poble i se’n feia càrrec de les seves expressions, fins i tot de les més horribles i salvatges. Es per això que potser tenia una capacitat especial de fer lectures polítiques que en realitat eren molt més objectives i intel·ligents que les dels seus amics polítics possibilistes de classe benestant.

Malgrat el seu gran esforç les grans contradiccions socials van pesar més. La guerra del Marroc i les polítiques erràtiques d’un Maura que s’equivoca enviant a reservistes al front enlloc d’utilitzar les tropes més preparades que havia, demostren la crisi de matèria gris espanyola i l’excessiu pes d’una oligarquia cega, que ja s’arrossega des del segle XIX. A Catalunya una burgesia destructiva i ambivalent sense projecte, sense Catalunya, no només no fa res quan cal sino que vol venjar-se quan ja no toca; “¿on l’heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora” [Maragall, 1909b].

El poble reacciona de forma brutal i tot i qui hi ha qui diu que una barreja de manipulació per part del republicans lerrouxistes i de desequilibri en la protecció d’edificis facilita la descàrrega de la furia popular en forma de reacció anticlerical [Ullman, 1972], sembla haver-hi hagut quelcom més. No es pot negar la relació entre els símbols i la realitat social, ni el vincle de la església amb el poder. La iconoclàstia apareix associada sovint als processos de modernització (secularització, subjectivització, polititza- ció), com a repulsa a la representació de l’inefable, que potser es pot acceptar com a vivència personal i individual però ja no com a element públic en el context d’una societat prostrada i oprimida [Delgado, 2002].

El mateix Maragall detecta quelcom més que una erupció de baixos instints procedent de la turba i ho expressa de forma magna a “L’església cremada”, en un text amb una càrrega de misticisme cristià inusual “…plena de vent i de sol i pols i de mosques, aquella torna ésser l’església natural de Crist que morí en creu…” [Maragall, 1909].

Es clar i brutal el contrast entre els valors del poeta; amor i perdó, i els dels enemics enfrontats, tots ells catalans; odi i venjança. I també resulta obvi però estrany el seu raonament que ens du a entendre que hi ha una responsabilitat major allà on hi ha una teòrica capacitat major. Malauradament allà on tenia que haver-hi hagut seny i perdó va haver-hi follia i venjança, i a on tenia que haver-hi amor va haver-hi odi, i els somnis del poeta van tenir que esperar molts anys abans de començar a semblar possibles.

4. La clarividència del poeta.

Aquella Catalunya que no va ser responia a una Espanya que tampoc era. Temps a la pell de brau en els quals entendre una nació com alguna cosa més enllà de la terra i la seva riquesa era més aviat difícil. Maragall es va avançar molt al seu temps, tant que després de la seva decepció, llevat d’aquell moment de la Mancomunitat que hagués pogut revifar el seu esperit, els temps que van esdevenir no van fer altra cosa que confirmar les seves preocupacions.

No van passar 30 anys abans de que Espanya s’estimbés de forma tràgica i que aquells fets es repetissin més agreujats encara. Potser al capdavall tot era conjuntura europea o internacional, i no una qüestió nostra, una deficiència pròpia, una tara ibèrica, però fos com fos ell ho va viure així fins els 1912, any en que va morir. Va assistir de manera lúcida i sincera a un procés de conflicte creixent que impedia somniar en projectes nacionals harmònics fonamentats en els valors humans més elevats.

I sembla cert que encara ara Espanya i Catalunya es basen en uns fonaments que no estan del tot prou clars i ferms, perquè encara neguen allò que Maragall feia palès; la existència d’unes classes benestants ambivalents i poc preocupades de construir veritables nacions. L’estructura de la industria catalana de principis de segle XX i els seus vicis que la feien depenent del proteccionisme estatal van generar un teixit local intern que mitjançant el seu joc ambivalent va obstruir les aspiracions catalanistes i les obreristes, quelcom que, en un context molt canviat però amb bases similars, probablement segueix passant perquè l’amor segueix aixafat per l’ambició del model econòmic en el qual vivim.

5. Bibliografia.

-Bachoud, Andreé (1988). Los españoles ante las campañas de Marruecos. Madrid. espasa Calpe.

-Benet, Josep (1992). Maragall i la setmana tràgica. Barcelona. Edicions 62.

-Bilbeny, Norbert (2007). La identidad cosmopolita. Barcelona. Kairós.

-Carr, Raymond (2001). España. De la restauración a la democracia (1875-1980). Barcelona. Ariel Historia.

-Delgado, Manuel (2002). L’espai purificat. La setmana tràgica. Sobre el fi de l’art. Pedro G. Romero. Barcelona. Espai Vau. Departament de Cultura.

-Esdaile, Charles J.; Tusell, Javier (2007) Historia de España. Vol. 6. Época contemporánea. Barcelona. Crítica.

-Hughes, Robert. (2002) Barcelona. Barcelona. Anagrama.

–Lahuerta, Juan José (2002). Barcelona flamejant La setmana tràgica. Sobre el fi de l’art. Pedro G. Romero. Barcelona. Espai Vau. Departament de Cultura.

–López Sánchez, Pere (1993). El desorden del orden. Alegatos de la ciudad disciplinaria en el sueño de la Gran Barcelona. Barcelona. Acàcia. Papers del Centre per a la Investigació dels Moviments Socials num. 3.

–Maragall, Joan [1909a]. Ah! Barcelona. Barcelona. La Publicidad.

–Maragall, Joan [1909b]. La Ciutat del perdó. No publicat a Barcelona. La Veu de Catalunya.

–Maragall, Joan [1909c]. L’església cremada. Barcelona. La Veu de Catalunya.

–Nadal, Jordi. (1999). El fracaso de la revolución industrial en España, 1814-1913. Barcelona. Ariel Historia.

-Termes, Josep. (1987) La guerra civil (1936-1939). Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, Volum VI. Barcelona. Edicions 62.

–Ullman, Joan Connelly (1972). La semana trágica. Barcelona. Ariel.