Incivilitzada

Conclusions d’un debat en l’assignatura d’Història Moderna de Catalunya realitzat durant el mes d’octubre de 2008.

1. Decadència o crisi?

El període de la història de Catalunya denominat per alguns historiadors “Decadència de Catalunya” carrega diverses qüestions d’ordre historiogràfic que després del debat sostingut al fòrum i de les classes rebudes a l’assignatura semblen per una banda més interessants encara d’abordar i per l’altra més complicats del que ja en un inici em semblaven.

En relació a la denominació de l’objecte de debat segueixo pensant que la paraula decadència té trets excessivament polititzats que exalten històricament determinats factors que al meu entendre son elitistes i no expliquen ni de lluny la realitat històrica que probablement es va viure en el territori. El poder de la monarquia catalana, l’esplendor del comerç català i la expansió territorial del regne son, pel que sembla, els elements comparatius que generen l’aparició del terme, oblidant que segons la informació existent la situació de la població a peu de terra no sembla que fos esplendorosa, sinó que més aviat semblava empitjorar des de feia temps sota l’augment de la extracció fiscal i el control senyorial.

Per entendre’ns amb més facilitat, la pregunta que caldria fer immediatament quan parlem de decadència o esplendor, és decadència de qui? o esplendor de qui? Penso que, malgrat que ens belluguem en un terreny dominat per la pre-estadística i amb dades contradictòries i incompletes, és més prudent parlar d’una crisi en tant en quant, des d’una perspectiva humanista de la història, la mort per fam i epidèmies d’una part significativa d’una població té que ser entès per força com un moment de crisi.

2. La lògica feudal expansiva i els límits.

Aquest enfoc historicista i nacionalista va normalment acompanyat automàticament d’un anàlisi que aboca les culpes de la “decadència” en els agents estrangers desempallegant normalment de responsabilitats a les classes dirigents de la “gloriosa època d’expansió mediterrània” o fins i tot, a les oligarquies dels moments de major conflicte amb els Trastàmara. El meu parer és que el Casal de Barcelona i les oligarquies catalanes dominants van tenir molt a veure en la crisi que va apartar a Catalunya del protagonisme internacional que van tenir França, Anglaterra, Castella o altres estats-nació emergents. És cert però, que aquest pes en la crisi de les classes nobiliàries catalanes seguia una lògica feudal comuna a gran part d’Europa Occidental fonamentada en dos vectors primordials; la necessitat vital d’expansió territorial i una dinàmica creixent de pressió fiscal damunt les classes productores.

D’aquesta darrera apreciació caldria treure’n dues conclusions; la primera és la de que les elits catalanes no eren especialment vils en comparació amb altres elits d’Europa Occidental, i la segona és que a diferència d’altres regnes Catalunya va implosionar degut al xoc entre la lògica feudal i els límits que els altres regnes li van saber posar al seu creixement. Va ser així i no d’altre manera com Catalunya va caure sota la òrbita d’una noblesa castellana que encara tenia per on créixer i, aquí no hi ha dubte de que la política va tenir efecte, però un efecte limitat ja per les diferències de poder entre una noblesa castellana ascendent i una noblesa catalana que davallava en tots els sentits.

3. Culpables forasters o oligarquies sense sentit de nació?

Es senyalen moments clau, de punt d’inflexió, com per exemple el Compromís de Casp o la guerra civil catalana entre Biga i Busca, noblesa i remences, però com sol passar els moments polítics clau no solen ser-ho en la majoria dels casos. El que va pesar a Catalunya va ser la fam que ara senyalem com a brot a partir de lo mal any primer 1333, i que no només va venir donada per un problema demogràfic de diagnòstic maltusià, sinó per una dinàmica de depredació creixent contra la classe productiva, una orientació de la producció agrícola en benefici del comerç i la inversió sostinguda en el bel·licisme. Pestes, altres epidèmies com l’augment de la incidència del paludisme, van ser producte del desinterès de la mentalitat feudal per la població i el seu benestar, mentalitat que cal també considerar que a nivell europeu es trobava més desenvolupada que a altres territoris.

Les polítiques “erràtiques” de Alfons IV o Joan II son al mateix temps un altra cortina de fum per oblidar amb més facilitat la incompetència i voracitat de les oligarquies catalanes. No és fàcil de trobar qui digui que la Biga o la classe nobiliària catalana fossin el que van ser; una rèmora amb unes ànsies de depredació il·limitades, i que van aconseguir que la meitat dels catalans fessin costat als reis “estrangers”.

És difícil tenir una idea clara de quin era el concepte patriòtic de “Terra” d’una gent que desprès va cercar Rei arreu, sense tenir en compte els interessos de la “Nació” en cap moment. No puc evitar esmentar el que Joan Maragall sentia davant dels fets de la setmana tràgica quan dubtava amargament de la inexistència de Catalunya ara aviat farà només cent anys per fer un salt cronològic encara més llarg i veure amb una certa sornegueria aquests intents historicistes de projectar una nació on amb dificultats existia només una oligarquia cega, atrapada en la dinàmica feudal sense cap capacitat de renàixer amb una alternativa política apropiada al moment.

4. Catalunya trencada per dins.

En aquest punt és a on la paraula República no hi cap i penso que no hi cap, i tinc que reconèixer que no tinc fonaments acadèmics per dir el que vaig a dir, perquè no havia la mínima cohesió en la Catalunya d’aquells temps per poder pensar en una nació sense Rei. L’escletxa entre la oligarquia amb la resta del país era tan gran que va permetre que hi entrés qui hi va entrar, i va impedir al seu torn aliances internes que poguessin vertebrar una nova construcció estatal més sòlida. Caldria analitzar el procés de les Províncies Unides, o els de les repúbliques italianes per comparar i veure si el que dic té algun sentit, però encara que no trobéssim referents clars sembla cert que quan no hi ha cohesió interna és molt més fàcil perdre la “sobirania”.

Així dons, i com sol passar, la tendència al victimisme té que ser extirpada de la historiografia catalana si realment val la pena fer alguna nació digna, o sense tantes ambicions, encara que només sigui per saber el que realment va passar.

5. Conclusions.

Tot i que aquest resum no té per objectiu arribar a conclusions tant agosarades com les que exposo, car caldria sostenir-les mitjançant un treball molt més profund, penso que Catalunya va viure una crisi social i econòmica greu que les seves oligarquies encegades per una dinàmica feudal molt consolidada no es van plantejar com resoldre. Als factors sistèmics inherents al feudalisme més avançat li van començar a ploure problemes greus de desenvolupament lògic; a la necessitat de mantenir vives les relacions feudals expansió i bel·licisme, al bel·licisme augment de la extracció sobre els camperols i destrucció del sistema financer, a la orientació de la producció agrícola cap a fins privats crisis de subsistència, a tot aquest conjunt fams i epidèmies, i lògicament culminació en un conflicte greu intern que va acabar d’obrir les portes a la intervenció externa. Dues connotacions semblen afectar més a Catalunya que altres territoris; l’elevat desenvolupament del feudalisme i perquè no l’atzar geopolític que obria portes en determinats llocs i les tancava en altres (Atlàntic versus Mediterrània).

6. Bibliografia utilitzada.

– Batlle, Carme (2003) L’expansió baix medieval. Segles XIII-XV. Història de Catalunya. Pierre Vilar. Vol. III. Edicions 62. Barcelona.

– Belenguer Cebrià, Ernest (1996). Cataluña: De la Unión de Coronas a la Unión de Armas (1479-1626). Madrid. Arco/Libros SL.

– Bois, Guy. (2000) La revolución del año mil. Barcelona. Crítica.

– Bois, Guy. (1986) La crisi del feudalisme a Europa a la fi de l’edat mitjana. Barcelona. SCEH-IEC.

– Bois, Guy. (1984) The Crisis of Feudalism: Economy and Society in Eastern Normandy 1300-1550)

– Cambridge University Press ; Paris : Éditions de la Maison des sciences de l’homme. Paris.

– Bois, Guy. (1984) Against the Neo-Malthusian Orthodoxy. Past and Present num. 79. Oxford University.

– Gerbet, Marie-Claude. (2001) La época de las tragedias. (Mediados del siglo XIV finales del siglo XV). Las Españas Medievales. Crítica. Barcelona.

– Lluch Bramon, Rosa. (2005) Els remences. La senyoria de la Almoïna de Girona als segles XIV i XV. Diputació de Girona.

– Mc Neill, J.R. y Mac Neill, William H. (2004) Las redes humanas. Una historia global del mundo. Crítica. Barcelona.

– Miranda García, Fermin. (2005) La crisis del siglo XIV. Historia Edad Media Universal. Coordinado por Vicente Ángel Álvarez Palenzuela. Ariel. Barcelona.

– Moreta, Salustiano. (1978) Malhechores-feudales. Violencia, antagonismos y alianzas de clases en Castilla, siglos XIII-XIV. Ediciones Cátedra, Madrid.

– Morley, Neville. (2004) Decadence as a theory of history. New literary history. Vol. 35 Num. 4 Bristol.

– Salrach, JM. (2004) Catalunya a la fi del primer mil·lenni. Vic. Eumo Pagés Editors.

– Valdeón, Julio, Pérez, Joseph y Juliá, Santos. (2004) Historia de España. Colección Austral. Espasa Calpe, Madrid.