Incivilitzada

Assaig obert envers la proposta de Lakoff.

1. Fonaments socials i marcs conceptuals.

Vivim en una societat en la qual, des del meu punt de vista, el més rellevant és el fet de que es funciona damunt dels fonaments d’un esquema de manutenció parasitari resolt amb diferents formes de praxis i construït en forma d’un continuum piramidal. El problema principal sembla raure en una estructura relativament antiga (procedent probablement del neolític o abans) de suport de la pròpia existència humana, encara que sembla cert que el poder de determinats marcs conceptuals pot ser crucial degut a que retroalimenta i modifica la estructura. De fet som probablement la única espècie capaç de patir de forma real les seves pròpies abstraccions, això si, amb excessiva freqüència dins d’aquest esquema de supervivència parasitari piramidal.

Davant la qüestió que planteja George Lakoff en el seu llibre “No pensis en un elefant”, relacionada amb el poder del llenguatge com a eina de construcció de realitats i de debat polític, entenent que política significa tot allò relacional, la meva reacció espontània és la de preguntar-me si realment la tasca de canviar el nostre model de relació social entre nosaltres mateixos, homo sapiens sapiens, i entre nosaltres i el medi del qual formem part, pot començar per la qüestió lingüística o imaginaria. Hi ha diferents nusos que resulten preocupants o especialment difícils de desfer, i un d’ells és el de la importància del poder en relació a la capacitat de modelar els marcs, encara que sigui cert que el mateix poder està construït damunt d’una plataforma conceptual.

Sabem perfectament que la ofensiva en la modelació dels nous marcs conservadors neoliberals que va començar a l’època Reagan-Thatcher [George, 2007] va requerir un gran esforç de concentració de poder i riquesa per ser materialitzat. La primera qüestió radica en saber si des de fora del poder es poden modelar les estructures conceptuals, i des del meu punt de vista crec que, per una banda tot i que potser no sigui impossible, sembla extraordinàriament difícil, tot i que cal admetre que no és gens fàcil trobar camins alternatius realment practicables. La segona rau en pensar si, suposant que acceptéssim que el poder és la única via per estar al món, és possible accedir a ell sense fer ús de les seves eines entròpiques imprescindibles, com son la violència i la concentració de la riquesa fins a extrems insuportables, o si és possible assolir el poder sense el desgraciat ajut que donen les conjuntures que genera la enganyifa ultraconservadora neoliberal de forma cíclica, i que per altra banda solen ser pròpies de derives catastròfiques.

El debat que plantejo, òbviament ultrapassa la dicotomia demòcrata-republicana dels Estats Units que planteja Lakoff, i també la d’esquerra-dreta espanyola, i va més enllà, en un punt on es parla de la necessitat d’un canvi polític real, no només d’un canvi del que ara mateix és accessible des de la política oficial. Enfrontar-se a la realitat de la limitació dels recursos energètics, a la de la sostenibilitat de la nostra existència a la Terra, al nostre no saber estar al món, a la nostra negació de la vida, és el que immediatament intento aprofitar de la proposta de Lakoff, enlloc d’entrar en la funcionalitat del constructivisme en la lluita política pel poder tal com s’entén segons la tradició democràtica occidental.

2. Marcs progressistes, marcs feministes.

Amb això no vull desmerèixer la proposta de Lakoff, entre altres coses perquè hi ha sectors i col·lectius més enllà de la política convencional que ja estan fent esforços molt vàlids en aquesta direcció i des de fa temps d’una forma que podríem dir paral·lela, encara que sense considerar la possibilitat d’accedir al poder. Em refereixo sobretot al pensament de la diferència, liderat per dones, que plantegen la necessitat de canvis rellevants en el llenguatge per superar barreres amb més facilitat. I aquí, Lakoff entra de ple en aquest discurs quan proposa un marc dicotòmic nou fonamentat en el pare estricte com a representació del conservadurisme, i el progenitor nodridor com a imatge del progressisme.

De fet parla de la oposició del patriarcat a un model social fonamentat en el reconeixement de l’autoritat femenina en una part fonamental de la construcció de les relacions socials que es la de creació i cura de la vida. La dona crea la vida des d’una conjunció espermatozou-òvul, i cuida i nodreix a la vida nouvinguda amb amor; antítesi clara del pare estricte; patriarca desvinculat de la gènesi de la vida que menysprea a qui ens dona la existència rebutjant qualsevol autoritat procedent de la dona en la estructura relacional, i que per defecte tendeix a menysprear la vida amb més facilitat.

Fa temps que moltes dones filòsofes, historiadores i en definitiva pensadores de la diferència com Luce Irigaray, Luisa Muraro, Lia Cigarini i d’altres reivindiquen la resignificació i la reconstrucció d’aquests marcs en funció de quelcom essencial que Lakoff també proposa; els valors basats en la veritat procedent de la pròpia experiència. Hadewichj d’Anvers, mística medieval inspiradora del pensament de la diferència, ja deia quelcom evident però mai seguit pels ideòlegs dels models patriarcals; “Estimada meva, totes les coses es tenen que buscar amb el que elles mateixes son; la força amb la força, l’astúcia amb l’astúcia, la riquesa amb la riquesa, l’amor amb l’amor, el tot amb el tot…” i així continuaria Milagros Rivera dient “la llibertat amb la llibertat” [Rivera, 2006] i jo afegiria, la pau amb la pau. El discurs conservador es fonamenta en marcs que torcen aquest principi perquè defensen la vida amb la mort, la pau amb la guerra, la llibertat amb la opressió, i aquest és un dels elements que Lakoff també destaca de forma clara quan diu “La mena de creació i modificació de marcs que proposo no és ni una operació de publicitat esbiaixada ni de propaganda. Els progressistes han d’aprendre a comunicar-se fent servir marcs en els quals creguin de debò, que expressin les seves autèntiques concepcions morals. Desaconsello fermament fer servir marcs enganyosos.”

Els plantejaments de Lakoff tenen mèrit fonamentalment perquè es basen en la veritat sense tàctiques intermèdies, on aquesta sovint es perd, i perquè proposa explicar-la novament desmuntant les trampes lingüístiques conservadores patriarcals. Trampes que jo arribaria a afirmar que son l’eix de la construcció d’una civilització basada en invencions i paranys mentals, en els bens imaginaris que Karl Polanyi plantejava ja fa temps a “La Gran Transformació” [Polanyi, 1957], diners, ma d’obra i terra com a productes mercantilitzables. El poder de l’imaginari que ja proposava Polanyi supera el propi marxisme, que a l’igual que el liberalisme, també queia en la idea destructiva de la subordinació de la societat humana a la economia, una societat humana que, en el moment del naixement d’aquesta ideologia del progrés industrial i capitalista, ja pateix l’esclavatge de milions de persones aixafades per les seves pràctiques patriarcals.

3. La instal·lació dels marcs.

El que realment queda sense resposta quan es trasllada la proposta constructivista a nivell general en l’àmbit pràctic, no és la importància de l’impacte del fenomen, sinó entendre com s’instal·len els marcs conceptuals en les mentalitats humanes. Aquesta pregunta es relaciona molt amb el bloc temàtic introductori de l’assignatura que va motivar la redacció d’aquest text; “Antropologia, problemes de la societat actual”, en la qual, des del meu punt de vista, em va semblar que els recursos comunicatius s’analitzen sovint [Bourdieu 1997] des d’una suposada capacitat autònoma o orgànica, inherent a les seves pròpies naturaleses, d’evolucionar cap a certes dinàmiques de degradació, defugint en certa mesura, encara que no totalment, la qüestió de qui i com marca pautes o directives sobre aquests recursos perquè progressin en aquesta deriva. En definitiva la qüestió seria acceptar o no acceptar si la instal·lació dels marcs conceptuals implica directives manipuladores dels mitjans de comunicació, del sistema educatiu i altres eixos cabdals que sostenen l’artifici de la “opinió pública”.

Tampoc es tracta de desempallegar-se de la naturalesa orgànica i interactiva de la societat humana, però si que caldria reconèixer que en determinats casos calen instruccions que estableixin noves rutines harmòniques dins del meta-marc conceptual de la societat de mercat. Som conscients de la gran capacitat autònoma de la comunitat humana de generar símbols de forma més o menys espontània o si més no de protagonitzar la interacció, i com a exemple podem posar un que està relacionat amb el trauma més important que ha viscut el món actual; el del nazisme. Un recurs documental excel·lent “The nazis a warning from history” en el que en el capítol “Chaos and consent” [Rees, 2005] ens mostra una cara sorprenent del fenomen nazi i de la gènesi i posta en marxa dels seus pànics morals, pot ser molt il·lustrador en aquest sentit. Veiem com en una ciutat de més d’un milió d’habitants n’hi ha prou amb dues dotzenes de funcionaris de la Gestapo, que romanen al seus despatxos gestionant les denuncies que reben a tort i a dret, per dur a terme una cacera humana que és activada principalment per la mateixa població de forma espontània, encara que sigui en virtut d’uns marcs instal·lats prèviament pel règim nazi que s’han desenvolupat en un context crític concret i que en essència exorcitzen els problemes de la societat alemanya atacant l’alteritat de forma despietada.

Utilitzant metàfores, i tenint en compte les seves grans limitacions i perills reduccionistes, en el nostre cas, sembla evident que el sistema operatiu predominant (el gran software capitalista que corre dins les nostres ments) marca la orientació de les rutines, i quan és produeix un fenomen nou (ex; revoltes a les banlieus, ocupació de vivendes, aparició d’un estat que trenca les regles del joc, etc) que respon a una actitud de resistència davant dels abusos del poder, cal programar rutines noves o reforçar-ne d’existents. El gran software o meta-marc conceptual que governa la societat humana te forats i té que ser actualitzat permanentment per tal de corregir les falles que puguin aparèixer, tasca feixuga de la qual s’ocupa el poder, però hi ha comportaments que semblen espontanis perquè les rutines ja estan consolidades i s’invisibilitzen i despersonalitzen. Aquest fenomen d’invisibilització de la “conspiració” és la que ens fa creure de forma contradictòria que tenim part de culpa i que al mateix temps som impotents, un resultat que cal dir que des de la òptica del poder té que ser considerat perfecte.

Es veritat que no es tracta de pensar en un món construït només en funció de conspiracions, ni de sobrevalorar la capacitat de planificació del poder, però tampoc és prudent ni realista creure en un tot orgànic espontani. Al capdavall probablement és més aviat una mena de caos dirigit cap a una regió on a curt terme l’establishment global actual creu que perviurà. El sistema operatiu predominant necessita generar marcs conceptuals i necessita instal·lar-los posteriorment, i això exigeix grans inversions i éssers humans actius i compromesos en la defensa de l’ordre imperant. Els mitjans de comunicació (ex; TV) actuen en funció de les tendències que propugna la madurada ideologia del sistema, que pot semblar espontània però ha nascut gràcies a un treball de més de dos segles d’elaboració d’imaginari, i en funció de les rutines que de tant en tant cal instal·lar per fer front a novetats. És possible que aquest no sigui un sistema intel·ligent però desgraciadament sembla ser prou llest per generar rutines entròpiques que li donen resultat a curt terme.

4. Conclusions.

En resum, per una banda, observo que la identificació del conservadurisme polític amb el pare estricte ens dona una clau que ens fa saltar de dimensió cap a un terreny en el que es parla de política amb majúscules; la tragèdia del patriarcat. I per l’altra el gran dubte que se’m planteja quan llegeixo a Lakoff és el de la factibilitat de dur la transformació dels marcs i les idees més enllà d’un àmbit polític convencional, i de fer-ho des de baix obviant l’accés al poder. I aquest problema, junt amb les tesis seves, xoca d’alguna forma contra la visió organicista espontània que vaig semblar percebre en el bloc introductori de l’assignatura mencionada abans, envers el funcionament dels medis o eines d’aplicació dels marcs i idees en la nostra societat. Apuntant molt alt i intentant deixar un pòsit optimista; nous marcs no tindran mai impacte si les realitats no fan canviar la visió que el poder té de si mateix, però perquè això passi els nous marcs tenen que romandre accessibles. Potser ha passat alguna cosa semblant recentment a EEUU.

5. Bibliografia.

Bourdieu, Pierre [1997] “Sobre la televisión” Barcelona. Anagrama.
George, Susan [2007] “El pensamiento secuestrado.” Capellades (Barcelona) Icaria-Antrazyt.
Irigaray, Luce [1992] “Yo, tu, nosotras” Valencia. Universitat de València. Instituto de la Mujer.
Muraro, Luisa [1995] “El orden simbólico de la madre” Madrid. Horas y Horas.
Rivera, Maria-Milagros (2006), “La política sexual – Las relaciones en la historia de la Europa medieval.” Valencia. Tirant lo Blanch.
Polanyi, Karl [1957] “La gran transformación” México DF. Fondo de Cultura Económica.

6. Altres recursos.

Rees, Lawrence [2005]. “The nazis a warning for history – Chaos and Consent”