Incivilitzada

A mida que aprofundeixo en l’estudi de la història, i reconec que ho faig lentament, un dels sentiments que pren força en mi és el de que la espècie humana des del neolític (potser abans) es transforma, de forma voluntària o per força de l’entorn, en una certa categoria de paràsit. Un paràsit que a més a més no en té prou en viure a expenses d’altres espècies, empobrint les seves qualitats de vida, si no que s’entesta en una empresa obsessiva que persegueix com a fi el parasitisme intern entre membres de la mateixa espècie.

Mai hem definit, suposo que per xovinisme antropocèntric, la nostra pròpia activitat en relació a altres espècies com a parasitisme, però per a mi és quelcom que sembla indubtable. La domesticació de determinats animals s’ha entès com un procés inqüestionable i lògic, dons el món ha estat interpretat com fet a mida del ésser humà (principalment del ésser humà masculí), i això s’ha arribat a justificar mitjançant un déu, diferents deus, o el mateix explicat de diferents maneres. En canvi mai ens hem atrevit a dir la veritat; avui per avui som éssers parasitaris i tenim una tendència sensacional a exhaurir el nostre entorn, fins arribar al planeta Terra sencer. Res queda fora d’aquesta pulsió, ni boscos, ni animals, ni minerals, ni nosaltres mateixos…

Dos salts assenyalen el camí fins la nostra civilització insostenible actual; el neolític i la industrialització ⁱ Ambdós fonamentats en l’esclavatge–parasitisme damunt algú altre, primer animals i vegetals, desprès éssers humans. Quan rellegeixo la història de les primeres evolucions dels estats i del món urbà a Mesopotàmia; Uruk, Ur o Ubaid (un procés que també es dona de forma semblant a Amèrica i a Àsia en moments cronològics diferents)ⁱⁱ, em pregunto quin fenomen va dur a la humanitat a apostar per un sistema en el qual en definitiva, qui treballa és la víctima d’una maquinaria infernal truculenta fonamentada en la rapinya metòdica, i que te com a objectiu nodrir a una casta de privilegiats que no es diferencien en res de la resta, però que malversen d’una forma grollera la energia humana, animal i vegetal.

En el cas de Proper Orient, uns éssers humans que aconseguiren domesticar a determinats animals i vegetals, es diu que van trobar un entorn amb un potencial econòmic enorme al Delta del Tigris i l’Eufrates, i que aquella riquesa els va facilitar el sedentarisme quasi definitiu, així com una capacitat de planificació excepcional per a les seves vides. Van fundar els primers focus de “civilització” però al principi, al menys això sembla a Ubaid, no havia classes, i imperava una certa igualtat.

A aquells processos de domesticació potser encara no els hi podem dir parasitisme, perquè no suposen un nivell d’extracció d’energia tan extenuant ni una caiguda significativa de qualitat en la vida dels animals i vegetals afectats, tal i como suposen actualment, època en la que es pot afirmar (i en això potser té raó Ratzinger) que l’infern existeix i el pateixen algunes espècies a mans dels humans. Però els descendents d’aquests homes d’Ubaid i Uruk van anar més lluny i van començar a materialitzar les seves creences espirituals en forma de sofisticats temples i monuments. ¿Podem dir que malbarataven el potencial benestar que havien guanyat amb els seus suposats progressos neolítics? ¿Podríem aventurar-nos a dir que no estaven preparats per gaudir d’un món sense complicacions?

Els zigurats, les piràmides, o el megalitisme son per a mi misteriosos fenòmens d’imbecil·litat, construccions que no desperten en mi cap admiració però que si m’atemoreixen. Semblen l’inici d’un camí incomprensible, en el qual la espècie humana malversa el meravellós temps del que disposa traslladant enormes blocs de pedra, o transformant-los, per representar l’inconnex, allò altre. Un intent que du a la humanitat a convertir a allò altre en estàtua en lloc d’estimar-lo. Transforma a l’altre en si mateix, en la elit que assumeix el poder i immobilitza els guanys econòmics en forma d’icones que destrueixen la veritable comunicació amb el mónⁱⁱⁱ.

Aquests temples tenian que anar acompanyats dels seus especialistes en la interpretació del món, aquells que un pas més enllà es convertiran en sacerdots, que desprès necessitaran no treballar per seguir mediant, i a aquest monopoli de la mediació li donaran una rellevància exaltada, o fins i tot posaran la seva activitat per damunt del treball real i necessari. Talment com ho fan aquests empresaris que quan truquen per mòbil des del pont aeri o l’AVE per fer una transacció qualsevulla diuen que estan treballant. ¡Què faríem la classe productora sense ells! Els espavilats de l’antiguitat també van acumular excedents, en el seu cas utilitzant una agricultura agressiva pel medi però hiperproductiva a curt terme, exigint cada cop més recursos per realitzar els seus actes cerimonials, els seus fasts, les seves epifanies. Acabaren creant ciutats paràsites, ciutats que eren un forat negre en aquell context social, ciutats que no generaven res, només exigien^iv. Potser avui, les nostres, en essència segueixen sent quelcom similar.

Com van arribar els sacerdots a convertir-se en una casta de depredadors que cada cop xuclaven de forma més despietada la sang als camperols és difícil saber-ho. En quin moment la jerarquització de la societat va fer el salt qualitatiu sense retorn?; difícil d’esbrinar. El cas es que aquí estem ara, en una societat, que como altres, la egípcia, la hittita, la babilònica, la franca, la romana, la andalusina, no pot funcionar sense castigar el treball. Qui treballa és el més perjudicat, i és qui suporta a tot una caterva de paràsits que s’autodefineixen de moltes formes amables però que únicament dediquen el seu esforç a treure marge de la classe productora.

Fer un viatge sense benes als ulls a través de la història és pedagògic, encara que potser inútil, qui sap. Veure com tanta gent s’obsessiona en no treballar i per això es guarneix amb tot tipus de disfresses simbòliques, prefereix explicar imbecil·litats còsmiques (a poder ser excloents per eliminar competidors), emplenar el buit amb construccions sofisticades, mercadejar amb el treball d’altres per treure’n sucoses plusvàlues, traficar amb carn maltractada, vendre als seus congèneres amb excuses religioses, racials o sense excuses, inventar mecanismes de representació del treball per poder especular (diners, hipoteques, préstecs)^v, assassinar en nom de qui sigui i del que sigui, obligar a construir temples, catedrals, piràmides, obligar a fer allò més absurd possible per atordir a la víctima i desactivar d’aquesta manera el seu sentit comú.

No ens podem enganyar; la nostra és ara una escala de parasitisme superjerarquitzada, de la qual participem d’un mode o altre, en la que a la fi, abaix de tot, hi trobem als animals i a les plantes, al nostre medi natural, perquè malgrat que les religions monoteistes i el pensament divulgatiu humà no volen reparar en la qüestió, és evident que nosaltres no som més que un altra espècie dins del món orgànic, i sembla obvi que la nostra dinàmica de parasitària ens fa, al igual que un terrible virus, la més perillosa i catastròfica del planeta.

—————————————————————————————————————