Incivilitzada

Algunes reflexions sobre la relació entre Lou Andreas Salomé i Rainer María Rilke.

(Article publicat a la revista Duoda 39/2010 en la meva vida pre-Trans)

La proposta que sorgeix del pensament de la diferència, formulat per dones, obre un camp de reflexió molt extens, encara que des del meu punt de vista, força més clar o definible per al sexe femení que per al masculí. És cert que planteja una resignificació del sexe masculí i de la seva càrrega cultural, però no ofereix a priori camins tan evidents com en el cas femení, i jo crec que això és perquè és més complicat resignificar un imaginari fundat en el desarrelament, i durant tants segles reforçat pel domini i el poder, que hom fonamentat en la creació, en la vida i en l’amor, que a més ha patit durant segles la invisibilització. Potser podria dir que és més factible visibilitzar allò invisibilitzat, mostrar allò ocult, que refundar quelcom excedit, sobrecarregat, i en cert sentit esgotat.

Després d’aprofundir en aquesta qüestió he pensat que potser la clau pot radicar, no tant en resignificar la masculinitat, sinó en deixar-nos emportar, els homes, per l’autoritat femenina; en acceptar-la. He de reconèixer que a mi no m’ha costat gaire, ja que porto temps immers en lectures d’autores que m’han captivat i demostrat en la meva vivència personal la proposta que en aquest article intento compartir. D’aquesta autoritat, que no és força o poder, si no saviesa i coneixement, porto temps aprenent i deixant-me guiar de la mà per exemple d’una beguina del segle XIII, Margarita Porete, que a través del seu llibre “El mirall de les ànimes esbalaïdes” ha possibilitat que vegi germinar en mi una llavor de l’espiritualitat que guardava adormida.

He de dir que tot això que em va succeir va ser gràcies al fet que vaig tenir com a professora de medieval universal interina Patricia Martínez Álvarez, que a la Universitat de Barcelona em va permetre accedir a un nou punt de vista historiogràfic; el de la diferència sexual, el de la política sexual, el de la relació entre sexes. A partir d’aquí vaig iniciar un recorregut que em va portar a descobrir una sèrie d’autores que em van sorprendre de manera excepcional i meravellosa; vaig descobrir Simone Weil, potser el meu major referent espiritual i intel·lectual ara mateix, amb obres com ara La Gravetat i la Gràcia o els seus Escrits històrics i polítics, vaig descobrir Luisa Muraro, llegint-la a El Déu de les dones o l’Ordre simbòlic de la mare, o escoltant-la en conferències, a Luce Irigaray, a Teresa de Ávila. Dones increïbles, no dones que escriuen també coses interessants, vull subratllar això, sinó dones excepcionals que, des del meu punt de vista, no tenen símil en el sexe masculí.

Vaig comprendre que l’autoritat femenina que jo reconeixia en les autores que us he esmentat era allò que els homes de manera arrogant ignorem sistemàticament i que aquesta manca de reconeixement és un dels problemes que patim els homes i que la nostra estructura patriarcal recrea. Una autoritat femenina que entenc que no impedeix l’existència d’altres, no és excloent ni jeràrquicament superior a cap altra, i que no veig com a sinònim de poder, de força, d’una cosa que exigeixi obediència cega, i que el més atractiu i transcendental que té, aquest saber de les dones, és que parla des de la capacitat de crear vida, de ser-ne dues, de l’amor a l’alteritat i per tant té un potencial enorme en termes de mediar entre la vida i nosaltres els homes [i].

Què és aquesta autoritat femenina? I quina és la diferència? Em baso en la meva experiència personal, potser això és massa poc, però sento de manera clara que les persones del sexe masculí que emanen una cosa semblant i incontestable a la seva escriptura, una cosa que es pugui comparar a Margarita Porete, Teresa d’Àvila o Simone Weil per mi únicament són poetes com Federico García Lorca, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Miguel Hernández, i ja sé que parlo de gèneres absolutament diferents; assaig teològic, filosòfic i poesia, però tot i així sento una confluència en la poesia, encara que també percebo una diferència essencial; elles parlen de llum i amor com ningú, i ells ho fan de mort i amor com ningú. Tampoc poso les autores que he esmentat en un lloc de poetes, penso que són més que poetes, són pensadores, i filosofen mitjançant poesia, fan poesia filosòfica, si és que hi ha alguna poesia que no ho sigui, i li donen una llum que jo no sé trobar a l’escriptura dels homes.

No sabria explicar millor aquestes dues idees; la de la trobada de llum-vida/amor en escrits femenins i mort/amor en masculins, o la de la idea de la poesia-pensament, i potser hauria de llegir més María Zambrano per entendre la segona, ja que a la seva obra va insistir en la tornada a la unitat entre poesia i pensament, que des de fa tants segles la nostra cultura rebutja sistemàticament, i va parlar en concret d’un concepte que s’aproxima al que sento quan llegeixo a aquestes dones; el coneixement poètic[ii]. Crec que en tots dos simbòlics parlen la llengua materna, i el que les autores que menciono m’aporten és un pensament poètic inundat de llum. Cosa que, com ja he dit, no sóc capaç de trobar en els escrits dels homes, encara que mai no parlo en termes absoluts.

El cas és que en la mesura que vaig arribar a aquestes petites conclusions vaig observar que quan apareixia un home enllumenat per la mística, o amb una espiritualitat especial i amb una visió política sexual alliberadora sempre semblava haver-hi dones que li transmetien la seva autoritat, que l’havien ajudat a créixer. La meva pròpia experiència, encara que potser no tan directa com els exemples a què faig referència, és similar. Les dones m’han inspirat (si ho podem dir així), han intervingut perquè aconsegueixi reforçar el meu saber estar i el meu sentit de ser. El mestre Eckardt va ser inspirat per les beguines en la seva interpretació del lliure esperit [iii]. Juan de la Cruz es va inspirar en l’autoritat de Teresa d’Àvila per créixer en la mística i la poesia. Penso que això és perquè ningú no sap tant de creació com la dona, ja que de fet ens crea quan ens porta al món, i això explica el perquè alguns grans creadors han rebut inspiració de grans dones. Ara bé, no em refereixo a l’efecte “musa” que pateix reduccionisme i jerarquització del masculí sobre el femení, sinó a la irradiació de l’autoritat femenina, que pot ser fonamental perquè l’home també cregui.

 Per això vaig decidir aprofundir-hi una mica i guiat per Milagros Rivera, vaig tenir la sort de trobar una altra parella increïble a la qual intento utilitzar com a exemple per enriquir una mica aquest text; Lou Andreas Salomé transmetent autoritat femenina, a favor d’un poeta elevadíssim; Rainer Maria Rilke. He de confessar que tot i que la història de Rainer i Lou són més accessibles per la disponibilitat d’informació, és per aquest mateix fet que la prova es converteix en més dura, perque m’obligat a avançar més enllà de la meva proposta sense estar-ne gaire preparat. He furgat en les seves correspondències, biografies, autobiografies, obres de prosa, assaigs [iv]… He pogut trobar pistes sobre el meu primer enunciat “l’autoritat transmesa” però també sobre el fracàs i la victòria final del desarrelament com a base intencional de la creativitat. M’he preguntat com els homes superant la nostra idea caduca de masculinitat podríem recuperar l’autoritat femenina que tant necessitem per sobreviure, i he mirat cap a les mares, les nostres mares. A Rilke descobreixo un referent masculí en el pensament de la diferència però també veig la seva incapacitat de construir un antídot amb els elements disponibles. La seva mare sembla un element clau que el llasta, però potser perquè és incapaç de redimir-la, de rescatar-la.

“Que en aquesta paret borrosa i que res subjecta hi hagi hagut una porta secreta, amb prou feines visible, per la qual jo hagi vingut al món” [v], aquesta és la terrible definició que en alguna de les seves cartes fa Rilke de la seva mare. D’alguna manera defineix la seva arribada al món com un sense sentit, com una cosa sense nexe.

Difícil serà per a mi explicar de forma sintètica qui eren els protagonistes, però destacaré allò que m’ha semblat més relacionat amb l’objecte d’aquest escrit. Lou Andreas Salome va néixer el 1861 a Sant Petersburg, filla d’una família ben situada, era l’única noia de sis fills, encara que dos dels seus germans grans ja havien mort quan ella va néixer. Va viure la seva infància de manera una mica especial, amb un fort sentiment de solitud que aparentment no semblava justificat. Va ser una dona que va buscar una relació amb els homes de la mateixa d’igual a igual, i sobretot intel·lectual i espiritual, per norma general infructuosament, ja que topava amb la ruptura que implica l’acostament sexual i la manera d’entendre’l des del punt de vista masculí tradicional.

Lou es va enfrontar a la seva mare, encara que cal reconèixer que ho va poder fer perquè gaudia d’un cert grau de llibertat, i després d’aconseguir passaport, cosa gens fàcil en aquells temps per a una dona a qualsevol lloc, va marxar a Zuric a estudiar. Es va moure sempre en cercles d’un nivell intel·lectual elevat intercanviant idees amb personatges com Nietzsche, Freud, Ree o Rilke. Entre altres coses va ser filòsofa, escriptora i psicoanalista. Lou encara que es va enfrontar a la seva mare i no tenia una relació magnífica, va aconseguir recuperar-la per a si, en certa manera comprendre-la, redimir-la i estimar-la [vi].

Rainer Maria Rilke va néixer el 1875 a Praga i com és ben sabut va ser un gran poeta. Era 14 anys més jove que la Lou. Després d’una infància força horrible, que va culminar amb el destí de enviar-lo amb 10 anys a una escola militar, va estudiar literatura, història de l’art i filosofia a Praga i a Munic. L’espiritualitat de les seves poesies és encegadora, i encara que construeix des d’una base d’una erudició de vegades difícilment accessible per a mi, són múltiples els traços que enlluernen per la seva bellesa i sublimitat, i moltes les lectures que responen a aquest coneixement poètic de què parlava. Rainer va conèixer Lou, el 1897 a Munic, i van tenir una relació molt especial, amorosa, sexual, i molt d’igual a igual, sense jerarquia. Seria de l’ordre típic del simbòlic patriarcal dir que Lou va ser la seva musa, com a objecte estàtic que inspira l’artista només per la seva bellesa fulgurant i coses semblants. Lou va transmetre a Rainer el seu saber i va mediar perquè trobés el seu sentit de ser.  També, com és evident, és cert que Rainer hi va influir, i saber exactament com i quan Lou va transmetre el seu saber femení no és una tasca fàcil, almenys per a mi. El que és cert és que durant el temps que va estar amb Lou o en què va tenir una relació més intensa la seva productivitat va ser enorme i la seva consolidació personal destacada. [vii]  Lou tenia habilitats per relacionar-se amb els homes igual a igual i transmetre’ls el seu saber, i a més Rainer era una persona receptiva i amant dels reptes, amb una ment molt oberta. Aquesta obertura va ser una de les similituds que unien les dues persones, obertura al que és nou;

 “…només qui està disposat a tot, qui no descarta res, ni tan sols les coses més misterioses, viurà la relació amb un altre com una cosa viva i apurarà el seu propi ésser.” [viii]

O obertura a allò altre, a allò diferent, amor a l’alteritat;

“jo sóc com la petita anèmona que vaig veure un dia en un jardí de Roma, tan àmpliament oberta durant el dia que ja no es podia tancar de nit”

 Autometàfora amb què es descrivia Rilke en una carta a Lou ia la qual ella contestarà;

“… doncs no es pot parlar de l’anemona com ho fas tu sense cap felicitat. Certament estic lluny de voler endolcir les meves paraules –amb tu menys que amb qualsevol; tu saps amb quina freqüència durant els primers anys no parava d’insistir-te que prenguessis consciència del “Altre”; però ara passa com si la teva consciència pel que fa a ell (l’Altre) fos molt més enllà d’ell, es fes consciència de tu en tant que exclusivament, de manera que – al contrari que abans- no et veus, no t’acceptes, ni t’afirmes a tu mateix; passes simplement desapercebut per a tu mateix i no hi ha res que sàpigues, sinó allò –Un altre-…” [ix]

Lou va influir d’una manera molt important a Rainer, encara que potser no tant com hagués desitjat o com hagués estat necessari per evitar-ne la deriva depressiva. Va jugar un paper de consellera, fins i tot després de la separació de tots dos el 1900, i intentava mitigar el fort patiment que sentia per les relacions que els unien als éssers humans, als quals percebia com un obstacle per al seu desenvolupament artístic.

De manera molt especial, Lou plantejava a Rainer una disposició bisexual que havia de neutralitzar la tendència a l’aïllament, al desarrelament. “Concebia el component masculí com la possibilitat de l’artista de guardar la distància de tot allò físic -actitud que es requereix en la creació intel·lectual-, va exposar també el moment femení -que consisteix en la força de l’experiència creadora de l’artista-, com a garantia perquè ell preservi l’aferrament a allò femení-terrenal; com a garantia perquè s’assoleixi un equilibri entre cos i esperit, a través de la consagració a l’esperit entre art i món exterior” [x]

Al meu parer sembla que la diferència de simbòlics portava Rainer cap a la creació entesa des de l’aïllament i la no-relació, i Lou a entendre aquesta creació com a dependent d’una experiència terrenal i real, d’una experiència en la relació. És un exemple clar de la deriva que crec que sentim sovint els homes i que en aquest cas Lou intentava equilibrar. Aquesta transmissió d’autoritat femenina per part de Lou a Rainer algunes vegades es va materialitzar encara que d’altres potser no arribés a quallar. Hi va haver una transmissió i és evident que Rainer contenia valors relacionats amb el simbòlic femení, encara que alguns eren previs, però potser en determinats moments crítics es va deixar portar pel desarrelament.

A més de la influència de Lou a Rainer, també volia mostrar alguna cosa que encara que potser no fos transmesa per Lou, crec que és important i és la sensibilitat que Rilke va tenir envers la capacitat d’engendrar de la dona i el seu intent de traslladar-la a la masculinitat a través de la creació poètica. Alguns dels seus escrits reflecteixen aquesta proximitat;

“Potser per damunt de tot, com un anhel comú, hi ha una gran maternitat. La bellesa d’una noia verge, un ésser (com vostè tan bé diu) -que encara no ha completat res- és la maternitat que s’intueix i es prepara, tem i desitja. I la bellesa d’una mare és la maternitat feta servei, i en la dona gran és un gran record. I també a l’home hi ha maternitat, em sembla a mi, corporal i intel·lectual; la seva creació és també una forma d’engendrar, i és engendrar quan es crea des de la plenitud més íntima. I potser els sexes estan molt més a prop del que un pensa, i la gran renovació del món pugui consistir que l’home i la dona, alliberats de tots els sentiments erronis i aversions, no es busquessin com a contraris, sinó com a germans i veïns , i s’ajuntaran com a persones, per portar junts amb senzillesa, serietat i paciència la difícil sexualitat que els ha estat imposada.” [xi]

L’amor i la importància de les relacions, així com la seva excepcionalitat, eren per al poeta assumptes de màxima rellevància, que també encaixen en el pensament de la diferència.

“Estimar de persona a persona: això és potser el més difícil que se’ns ha encomanat, el més extrem, l’última prova, el treball per al qual tota feina no és més que una preparació” “Les qüestions d’amor no es poden resoldre de manera pública i segons un acord o un altre, menys encara que tota la resta de coses importants; que són qüestions properes, de persona a persona, que necessiten una resposta nova en cada cas, especial, només personal…”

 La relació que va tenir Lou amb Rainer també va ser viscuda amb una intensitat increïble. Lou la descriu així,

“No es buscaven en nosaltres dues meitats: la totalitat sorpresa es va reconèixer, amb una esgarrifança, en la increïble totalitat. I així vam ser germans, com de temps remots, abans que l’incèst es tornés sacrilegi” [xii]

La figura de Rilke resulta fascinant, en el meu cas m’ha permès comprovar una vegada més que no estic sol, que hi ha hagut homes cent anys abans que ja es plantejaven d’una manera intel·lectualment molt més elaborada el que jo ara de manera una mica ruda sento i intento exposar en aquest text. El reconeixement de l’autoritat femenina pot no ser una solució crucial a molts dels problemes de relació entre sexes que vivim, o pot ser que sigui només una peça en la recerca de la solució davant del desarrelament masculí i la violència inherent a la nostra pèrdua de sentit, però crec que té una enorme significació en tant que constitueix entendre que hi ha alguna cosa més que un simple igualitarisme, una mica més enllà de nosaltres mateixos els homes, i suposa restablir el nostre nexe amb l’amor a la vida, i amb la vida a l’amor.

Marco Deriu deia en una conferència fa mesos enrere que un dels problemes pels quals l’home exerceix la violència contra la dona és perquè psicològicament la interpreta no com “Una altra” sinó com una simple projecció de si mateix, de la seva pròpia sique [xiii]. Per això la terrible reacció davant el fet que alguna cosa que és part d’un mateix no obeeixi, no reaccioni segons els seus plans. Crec que reconèixer l’autoritat femenina és un pas que reforça l’existència de l’alteritat, l’existència d’una altra i, per tant, exigeix ​​un canvi d’actitud. Escoltar les dones no és una proposta d’igualació que diu que també hi ha dones que diuen coses interessants sinó que és una necessitat urgent de recuperació del nostre saber estar al món mitjançant coses que només les dones saben i que seguirem ignorant si les ignorem a elles ja que cap home no aconseguirà transmetre’ns aquest saber mai.

És cert que hi ha una pregunta més endavant què és la de Com aconseguir rescatar l’autoritat femenina en nosaltres els homes? Crec que hi encaixa la figura de les nostres mares. Com rescatar les nostres mares en nosaltres? A la ja difunta revista masculina Achilles Heel en una entrevista a Charlie Kreiner titulada “Els joves han de rebutjar les seves mares per convertir-se en homes?” [xiv].   l’entrevistat explica com el patriarcat marca com a obligatòria la destrucció de la relació amb les nostres mares en un acte dirigit a reforçar-se a si mateix. A mi em sembla obvi que ja fa temps que ha arribat el moment d’esforçar-se per mantenir el vincle amb les nostres mares i saber desenvolupar-lo a la maduresa. Kreiner parla de la importància que té el desarrelament amb les nostres mares perquè siguem capaços de convertir després els nostres imaginaris amb certa facilitat a les dones en mers objectes.

Rilke va viure una relació amb la seva mare molt difícil. Ella era una persona que no va voler adaptar-se a la realitat i que va fantasiejar amb aires aristocràtics fins a la ridiculesa, a la seva vida era gairebé tot una representació, va vestir Rilke de nena fins gairebé els sis anys. Potser la qüestió no superada de la seva relació amb la mare, juntament amb la creença que la creativitat de l’artista està associada de manera inevitable a la soledat i al patiment, van ser els factors que van submergir el poeta en la seva no-relació, en el seu aïllament. i necessitat de torturar-se de forma continuada [xv]. Això penso que és el que va impedir que l’obertura de Rilke i els esforços de Lou per transmetre-li la seva saviesa femenina tinguessin un efecte prou satisfactori perquè el procés creatiu fos més feliç i saludable.

He d’agrair al desenvolupament d’aquest petit treball la possibilitat d’iniciar un camí d’exploració relacionat amb la necessitat d’autoritat femenina en nosaltres els homes i principalment a través de la reconstrucció del nostre vincle amb la mare. La creació artística en relació i la nostra tendència a buscar el desarrelament quan pretenem crear és un altre dels elements crítics que em semblen de més interès per descobrir noves maneres de saber ser al món. Comprenc que aquests desitjos només prendran forma si els puc intercanviar amb altres homes que vulguin discutir i intercanviar experiències, i en aquest camí estic, disposat i il·lusionat.

---

Notes:

[i]              Sobre autoritat femenina múltiples autores m’han orientat cap a la comprensió d’aquest concepte fonamentat en el sentit del llatí de la paraula augere; fer crèixer. A DUODA Revista d’Estudis Feministes a l’artícle de Luisa Muraro del num 2-1991 “Autoridad sin monumentos”, a “Educar en relación.” de Clara Jourdan al núm 21-2001 i a l’article de la mateixa autora “Notas sobre la práctica de la autoridad” del num. 7-1994, també de Caroline Wilson a “Carmen Martin Gaite, la autoridad femenina y el partir de si.” en el num. 14-1998, a “Escuela y educación. ¿Hacia donde va la libertad femenina?. Sofías” de l’edició coordinada per Mª Milagros Montoya Ramos de Cuadernos Inacabados, Horas y Horas, Madrid 2002, y del que he aprés a Historia a l’aula de Milagros Rivera Garretas a l’asignatura “La diferencia sexual en la historia”

[ii]             Hauria d’aprofondir més en la lectura de “Pensamiento y poesía en la vida española” 1936 Madrid. Endymion, “Filosofía y poesía” 1987 México D.F. Fondo de Cultura Económica, “Algunos lugares de la poesía” 2007, Madrid, Ed. Trotta, de María Zambrano on vaig veure la meva intuició reflectida amb claredat i força.

[iii]            A l’introducció de Blanca Garí de “El espejo de las almas simples” de Margarita Porete, 2005 Madrid, Ed. Siruela i arrel d’un treball fet per a l’assignatura d’Hª Medieval Universal a la UB per a la professora Patrícia Martínez Álvarez vaig poder fer la connexió mencionada. També a obres com “Mujeres trovadoras de Dios: Una tradición silenciada de la Europa Medieval” de Georgette Epiney-Bugard i Emile Zum Brunn, 1998 Barcelona, Paidós Ibérica o “Las relaciones en la historia de la Europa medieval” al capítol “La vida en el espíritu” de Blanca Garí, 2006 Valencia, Tirant lo Blanch.

[iv]            De Lou Andreas Salomé destacaría la seua autobiografía “Mirada retrospectiva. Compendio de algunos recuerdos de mi vida.” 1980 Madrid, Alianza Editorial i “Lou Andreas-Salomé” de Ursula Welsch y Dorothee Pfeiffer, 2007 Valencia, Universitat de Valencia, i de Rainer Maria Rilke la seua extensa obra poética però sobretot la seua obra de prosa “Los apuntes de Malte Laurids Brigge” 1997 Madrid, Alianza Editorial, els “Sonetos a Orfeo” comentats per Otto Dörr de Visor Libros, 2004 Madrid 2004, i “Vida de Rainer Maria Rilke – La belleza y el espanto” d’Antonio Pau 2009 Madrid. Trotta. També extractes de les seues correspondències mútues o amb altres.

[v]             De l’extracte d’una carta de Rainer Mª Rilke recogido a “Vida de Rainer Maria Rilke – La belleza y el espanto. Cap. I. Praga. Niñez y formación. Primeras obras.” D’Antonio Pau, 2009 Madrid. Trotta.

[vi]            “Mirada retrospectiva. Compendio de algunos recuerdos de la vida.” de Lou Andreas-Salome, 1980 Madrid. “Lou Andreas-Salomé” de Ursula Welsch y Dorothee Pfeiffer, 2007 Valencia. Universitat de València.

[vii]          Altres dones van influir en ell de forma destacada, com Franziska Von Reventlow abans de Lou o Clara Westhoff després de la seua relació amb ella.“Vida de Rainer Maria Rilke – La belleza y el espanto” d’Antonio Pau, 2009 Madrid. Trotta. A més a més el poeta llegia sovint a autores com Mariana Alcoforado, Angela da Foligno, Ricarda Huch, Louise Labé…

[viii]         “Cartes a un poeta jove” de Rainer Mª Rilke 1934, ed. 2008 Barcelona. Angle Editorial.

[ix]              “Correspondencia” de Lou Andreas-Salomé y Rainer Mª Rilke, 2004 Palma de Mallorca. José J. De Olañeta.

[x]             “El pensamiento filosófico de Lou Andreas-Salomé”  de Aranzazu González, 1997 Madrid. Feminismos.

[xi]            “ Cartes a un poeta jove” de Rainer Mª Rilke 1934, ed. 2008 Barcelona. Angle Editorial.

[xii]            “Mirada retrospectiva. Compendio de algunos recuerdos de la vida.” de Lou Andreas-Salome, 1980 Madrid.

[xiii]         “Amor y reconocimiento: la violencia masculina y el sentido de nuestras relaciones” de Marco Deriu, 2007. Revista Duoda, Num 32. Estudis de la diferència sexual.

[xiv]         “Must boys reject their mothers to become men?”, Charlie Kreiner. [Men & Mothers – Issue 12 – Autumn 1991]. Achilles Heel interview by Mick Cooper. http://www.achillesheel.freeuk.com/article12_3.html  i altres articles d’interés relacionats amb els vincles mare-fill de la mateixa revista.

[xv]          En cert moment en una carta a la princesa Maria arribaria a declarar-se incapaç d’estimar; “No, no sóc un enamorat: aquest assumpte em commou només des de fora, potser perquè ningú em deixa commogut mai enterament, potser perquè no vull la meva mare… Tot amor és per a la meva fatiga, feina, surmenage; només envers Déu tinc certa lleugeresa, perquè estimar Déu significa entrar, anar, quedar-se, descansar i estar arreu en l’amor de Déu”.Son també interessants els análisis de Juan Rof Carballo a “Violencia y ternura” 1987 Madrid, Espasa Calpe i “Entre el silencio y la palabra” 1990 Madrid, Espasa Calpe.