Vaig trobar aquests Tomàquets del dimoni en un camp llaurat a prop del Molí de Calders. Davant hi havia un lledoner amb el fruit madur i vaig tastar la dolçor de la seva carn escassa. Normalment, es veu que aquests tomàquets del dimoni són negres o verds, i en aquest cas tenien un color carabassa sorprenent. I llavors jo vaig dir –doncs me’n menjaré un grapat. No són ni negres ni verds i això és un senyal que si me’ls menjo potser podré escapar de les urpes del capitalisme i viure per fi en un lloc pacífic sense ambicions ni hipoteques ni mercats– Dit i fet en vaig engrapar un bon tou amb les mans i nyam-nyam sense manies. De sobte em vaig veure convertit en un ésser minúscul i nostàlgic d’un passat més llunyà que l’immediat. Què dic? Més llunyà que el més llunyà dels passats però, així i tot, present en el meu estat d’ànim. L’angoixa em feia bullir per dins i d’entre la barbeta i la boca desprenia una ferum com de combustible químic. Si em passava el dit i l’ olorava la fortor era estranyament industrial.
Com podia un passat tan ancestral fer una ferum tan actual? El cap em rodolava i me’l veia caure botant estimballs avall malgrat que ja era en el fondal d’una riera. Com pot ser que sempre hagi alguna cosa pitjor reservat per a quan creus que ja ets al punt més profund de la desgràcia? El dimoni té aquestes coses i el capitalisme és el nostre dimoni o la culminació de l’ambició, la cobdícia i l’avarícia, un avenc profund sense els diferents i necessaris estadis dantescs. El capitalisme és l’esvoranc que en acumular la putrefacció mental de segles de mal esperit vagarejant pel planeta finalment ens ha engolit a tots. I jo després d’aquests tomàquets petitons de color butà oloro l’alè i no crec haver caigut en una nova trampa del sistema perquè no estic en un supermercat, ni al bell mig d’un centre comercial. Tot és massa autèntic. Serà que el capitalisme ja era abans del capitalisme? No! Són paraules del dimoni!
Incivilitzada 