Envers l’existència o no de les coses se n’ha escrit i parlat molt, que és real i que no, per això quan diem que quelcom existeix o no se’ns podria exigir una definició de la mateixa existència de les coses, una idea de què és allò i que no ho és. I és clar, llavors caldria dir que aquest és un escrit que reivindica un tipus d’existència o un tipus de realitat, que fa el que pot per obrir-se pas entre tanta ficció, tan imaginari, tanta conceptualitat, i en definitiva tanta fal·làcia. No és materialista. Compte! No crec només en el que toco, veig, oloro, també crec en l’espiritualitat, però sí que penso que hi ha construccions que són ben bé mentida i no serveixen per a res.
Senyoris, ni l’art ni les nacions han existit mai més que dins de les nostres closques i el fet d’imaginar aquestes coses no ha servit ni serveix per a res. Convencions que només han servit i serveixen per dividir i excloure. La nació és un pas més enllà de la tribu, però no més enllà des del punt de vista evolutiu progressiu amb el que entenem el món, sinó un pas més enllà en complicar les coses, en engrandir el problema. És allò que en diem la comunitat, i que és més abastable humanament, però farcit de grandiloqüència i, sobretot, jerarquitzat i culminat per una elit. La nació no és res, és mentida, és un negoci, és un muntatge, no ens espanti quedar-nos sense nacions, parlar i discutir de nacions ara és fer el pallús. Una nació és sempre una convenció creada jeràrquicament per dominar a una munió de comunitats que si no són similars es farà el que calgui perquè ho siguin.
Per què l’art i les nacions? Perquè l’art també és una altra fal·làcia que sovint es fa servir per decorar les nacions. L’art és un concepte elitista i mercantil. No és un entorn estètic o de reflexió, no és d’accés al públic fer-lo, ni una pràctica de lleure com hauria de ser. Art és allò que ens agrada? Proveu-ho. Allò que ens impacta? Per què té preu? Per què cal viure de l’art per fer-lo? Art és qualsevol cosa i cap cosa, és el que vulguem que sigui art. Podria ser quelcom fet sense intencionalitat, per atzar, quelcom no fet per humans. Probablement existeixen composicions que ens agraden, però les podem buscar en qualsevol lloc sense necessitat de contractar especialistes. Si existís l’art només es podria fer des de l’experiència real, des de la vida mateixa, i una vida especialitzada a fer art no és una vida autèntica i, per tant, no pot produir art. Aquell qui viu intensament no té necessitat de fer art, i el que viu fent art no pot fer-lo, mai el farà, serà una caricatura que anirà de fira en fira i de museu en museu amb una pretensió infundada. Que sí! Que ens el podem creure tots si volem! També ens podem creure les nacions si volem! I l’economia! I Wall Street! És el privilegi que té l’espècie humana; el de creure en imbecil·litats extremadament elaborades.
Jugàvem a xutar una pilota, o altres moltes coses, i no calia ni entrenar-se. En acabar la feina fèiem un esport qualsevol en grup. Ara l’esport és podrit fins al moll de l’os. Com li diem a aquesta gent? Els nous gladiadors? És patètica la força que té en l’imaginari de la gent l’esport; jocs practicats fins a l’extenuació des d’edats infantils, que malmeten la salut de molts atletes. Tot per veure unes filigranes, o per no veure res. Digueu-me si vau notar alguna diferència entre el darrer record el món de 100 metres llisos i l’anterior, us va fer la sensació que un arribava més aviat? L’esport podria ser bonic si tothom en fruís una mica en grup o individualment, l’art seria art si sabéssim que tots el podem fer en el nostre temps lliure i la comunitat de comunitats seria fantàstica sense paràsits i sense necessitats de disfressar-nos i inventar-nos bajanades per saber qui som.
Incivilitzada 