Encara tinc fiblades del Matagalls, però són les que em vaig fer de baixada; en un atac de joventut em va donar per baixar corrents. Els «runners» es van apoderar del meu cos. A aquestes edats córrer muntanya avall només es justifica si et persegueix la policia judicial per encàrrec del TC o alguna cosa així. Amb els genolls poca broma! I malgrat tot avui he decidit que era un bon dia per pujar a Sant Sadurní de Gallifa, i realment ho era! La meteorologia deixava la «luftmeer» radiant i visible i jo m’imaginava a mi mateix com un bussejador a pulmó lliure descendint a les profunditats del que Humboldt anomenava «oceà aeri» o «mar aeri», usant el mot en alemany que he deixat caure fa no res.
Fent aquests jocs de relació em trobava davant d’un pi pinyer i recordava el seu vincle amb el mar, o almenys el vincle que des de petit, quan estava intern a Rubí amb les monges, vaig establir entre els pins pinyers i el medi aquàtic. Als nanos l’escorça sempre ens semblava ideal per fer vaixells amb una branqueta recta que feia de pal major i uns quants pals accessoris. Després els fèiem flotar pels torrents o les basses. Els podíem modelar amb un ganivet perquè agafessin la forma més semblant a un vaixell de veritat, però d’entrada agafàvem el que tenia una quilla aguda i trencadora. Vaja, que avui he pujat a Sant Sadurní xop de mar. Els arítjols i esbarzers eren com algues punxents que intentaven aturar el meu descens a les profunditats.
Pel que fa a la forma física he millorat poc en comparació amb el Matagalls, però no me n’he preocupat massa. He pujat molt tard i a cop de mandarina. A cada aturada em menjava una mandarina i bevia una mica d’aigua, i no m’he adonat de res quan ja era a la petita canal que fa el camí abans del coll. Allà on hi ha l’indicador de camins aixafat i tirat per terra, amb un cartell de l’A.D.F., El Pinyó, llençat pel bosc, he agafat el corriol que mena a l’ermita de Sant Sadurní. Fos per les mandarines o perquè havia entrat una mica en calor, anava content i amb més esma, i no he tardat massa a arribar al cim.
Al cim hi ha una Estació Espiritual Inaccessible, almenys inaccessible per als que arribem sense avisar o demanar permís als propietaris. Els humans d’aquests territoris en diuen ermita i està emplaçada al límit de la «luftmeer» al qual es pot arribar amb els propis recursos mamífers que tenim. Si hom vol seguir el viatge cap a les profunditats de l’oceà aeri, més enllà de l’Estació, hauria de fer servir alguna màquina; un globus aerostàtic, un coet, un helicòpter… Tenint en compte que quan arribes aquí ja ets una mica a prop de les divinitats celestes no entenc per què es fan aquestes edificacions, però he de reconèixer contradictòriament que si hagués estat la porta oberta m’hauria agradat entrar.
Aquests són dies preciosos per a mi. En Bauman diu que avui en dia totes les idees de felicitat acaben en una botiga. Les meves acaben al bosc o passejant per turons o cingles. I així des del cim he pogut contemplar novament un entorn magnífic; La Mola de Sant Llorenç, Montcau, Els Cingles de Bertí, El Serrat de l’Ametlla, Montseny, el Pirineu nevat, Sant Feliu allà baix escampat en carrers pel relleu accidentat d’aquesta part del món… A la baixada m’he entretingut contemplant floretes silvestres d’hivern, una altra idea de felicitat que rarament podré trobar en una botiga.
Flors de bruc d’hivern
Incivilitzada 