Incivilitzada

Una de les zones que també sovintejo en les meves caminades és la del riu Calders al sector que va des de gairebé el seu naixement, en els rierols propers a Collsuspina, fins on pren contacte amb Navarcles. És una zona molt extensa, que més o menys a partir de Marfà es va definint com a riu, i que més endavant forma uns meandres molt marcats. Algun d’aquests meandres han estat abandonats per la llera, s’han convertit en zona de cultius i representen de forma molt didàctica el model de formació geològica d’aquest tipus d’estructura.

Vaig començar a explorar la zona intensament a principis de l’any 2010, quan em van diagnosticar la meva malaltia autoimmune. Va ser un alleujament per al meu estat físic i mental mudar-me del Poble Sec fins allà. El contacte amb aquell entorn natural em va fer més suportable el nou estigma. No obstant això, ara que ja fa gairebé deu anys que vagarejo per allà, els meus sentiments i divagacions van prenent altres formes. Aquest no deixa de ser un territori que es troba immers a mig camí entre el maltractament i l’abandonament.

El riu li confereix molta personalitat al conjunt i s’erigeix en referència clau de l’espai, però en general els voltants del curs fluvial s’han convertit en una mena de postcamp o de no-camp. Vaig assolir un coneixement més profund del riu Calders gràcies a Josep Fàbrega, poeta prolífic nascut a Navàs, però resident a Calders. Ell havia recorregut la zona de cap a peus i la coneix com el palmell de la mà. Li va servir d’inspiració per escriure molts dels seus llibres de poesia.

De fet, un dels seus primers llibres descriu determinats llocs del riu; “Sis dies d’agost”. Jo en aquells temps inicials desbordava entusiasme i optimisme, el canvi de la ciutat a una zona rural en plena primavera em feia sentir eufòrica, i veia xocant algun dels seus poemes tristos i en certa manera melancòlics sobre aquells paratges.

“Neguit de mar et féu tallar l’Abrina
quan, forcegut, l’edat no t’estassava
i escorxaves el greny i la badina,
i duies fona, i rocs, i mala bava.

Avui ja no ets espasa ni barrina:
l’arna del temps s’ha fet parany i trava;
no saps què són guaret ni coromina,
ni daga ni espasí, molí ni cava.

Fas veure que ets mirall, quan ets borrassa.
Fas veure que ets corrent, quan ets llepassa
i ja no tens ni l’esca d’un amic.

Pensa que els teus records ja són història
i només duus, brodat a la memòria,
l’aixovar de Calders que et fa ser ric.”

Quan vaig començar a recórrer el riu era més fàcil trobar restes de corriols pels quals es podia recórrer un trajecte considerable. En particular enyoro el del tram que va de Malniu a Bellveí, però totes les terres que envolten el riu són propietat privada d’algú fins a l’últim pam quadrat, fet que permet que estiguin subjectes a qualsevol mena de modificació imprevisible. Una de les coses que sempre m’ha sorprès d’aquesta societat és que puguis néixer en un lloc en el qual tot és propietat d’algú desconegut. Tot és d’altres. No és que vulgui tenir propietats, sinó més aviat el contrari, desitjo que la terra no sigui propietat de ningú. La propietat de la terra és un robatori que ens impedeix pertànyer lliurement a ella.

A tall d’exemple, que tot sigui propietat d’algú, pot tenir com a conseqüència que el camí de Malniu a Bellveí hagi estat destruït i substituït per una més dels centenars de pistes forestals que hi ha a la zona.

Quan fa poc, en un dels meus passejos, vaig veure aquella destrossa, vaig accelerar el pas angoixada pensant en un grup d’àlbers que per a mi eren com una mena de santuari. Les seves escorces plenes d’ullals m’estimulen a acariciar-les i a buscar les formes dels seus petits clotets amb els meus dits. No és cap cerimònia ni cap tipus de ritual relacionat amb els banys de bosc, ni l’abraçada a arbres, és un acte instintiu. Un d’ells és enorme i sembla el cuidador de tots. Quan a l’estiu estan en el seu zenit em refugio sota d’ells en una espècie de túnel dins del riu, on dormo, menjo una mica o em poso en remull a espera que el sol baixi i la calor no sigui una amenaça. Qualsevol dia em tocarà plorar-los.

Aquell dia, quan vaig arribar, encara hi eren, però em vaig quedar trista asseguda en una pedra pensant en com era de fràgil tot allò. Tot depenia de les exigències econòmiques dels propietaris; corriols, vells arbres, fonts, guals … Aquell territori semblava una espècie de rebotiga, traster, deixalleria del món urbà, i gairebé tan sols el riu, contaminat per les indústries dels polígons de Moià o Castellterçol, actuava com a referent relativament fix .

D’aquests moments sento com si la meva autoimmune la patís també el riu. Una malaltia general ocasionada per una cultura humana autodestructiva i desarrelada. I jo no soc ningú que pugui fer gran cosa per aturar aquesta pulsió entròpica. En el “Jardí de Babilònia” Bernard Charbonneau deia que “el camp era una excepció que no podia durar indefinidament; la societat industrial tendia a constituir una unitat, calia doncs integrar aquest element estrany”, i jo afegeixo que l’integra en la seva gegantina teranyina centralitzada en els forats negres de les grans urbs.

Avui, des de dins de la pollancreda miro al meu voltant. Les canyes americanes resisteixen i ho poblen tot. Alguns éssers desafien l’humà. Em ve a la memòria una ocasió en què passejant amb en Josep i buscant i identificant espècies de plantes, una companya del grup li va preguntar com es podia exterminar la canya americana, perquè tenia una plaga d’ella en els seus camps. En Josep li va contestar que de cap manera. “Ni amb benzina i foc?” “No, tampoc. Tornarà a sortir.” Darrere d’ells jo somreia complaguda i recordava una frase esperançadora de Charbonneau “la rata de claveguera, com l’esbarzer o l’hampa de les ciutats, és l’última protesta d’una vida salvatge que espera en el més profund el moment d’envair-ho tot.”