Incivilitzada

Avui estic al meu estimat riu de sempre. Intento caminar ignorant les nostres presències. El meu cap diu natura, natura, natura… Repeteixo aquesta ficció amb desig. Si veig un visó no li preguntaré la raó de per què és aquí. Hi ha tantes coses que són producte de les nostres presències! De vegades m’emmalalteix ser-ne conscient. Li dic al meu cap que calli i que es deixi passejar amb el seu cos dissident, com si fos el que és, una part més d’aquest últim.

Decideixo iniciar un dels meus humils “walkabouts” personals mitjançant els quals intercanvio sensacions amb comunitats llunyanes de forma cibernètica. Paraula aquesta de “walkabout” que vaig llegir al llibre de “Walkspaces” de Careri, i que segurament no significa un recorregut iniciàtic més o menys delineat que recorre un sistema geogràfic organitzat sobre la base de determinades llegendes, mites, senyals dels avantpassats o creences d’una comunitat, però és el que jo entenc.

Bé, ja sabeu què ens passa a algunes; aprenem una paraula i no podem evitar deixar-la anar per fer-nos les interessants. Jo tinc els meus propis “walkabouts” i principalment transiten pel llit del riu Calders. En un d’ells hi ha llocs com el gorg on vaig espantar uns ànecs de coll verd sense voler, la cova del visó descarat, el racó del bernat pescaire al qual sempre veig fugint de mi, el meravellós om solitari de floretes granades, els gatells que m’amanyaguen, el lloc on floreix el llúpol i desprèn el seu aroma tan especial, la platja de pedra que acull el meu petit cos sota sol, l’estret corriol sota el castell on de vegades m’esgarrapen els esbarzers…

Si us fixeu gairebé no hi ha res arquitectònic. El camí i el castell damunt, i prou. Es diria que visc en un vagarejar pretèrit als menhirs, però de fet he de confessar que no crec gaire en el concepte de vagarejar paleolític (1). Crec que el vagareig apareix amb les primeres civilitzacions excloents del neolític. Mai podrem saber quina era la psicogeografia dels caçadors-recol·lectors i dubto que consistís a errar. Segur que coneixien el territori on estaven a la perfecció, i probablement el vivien de manera més intensa que els seus descendents neolítics nòmades o sedentaris. El fet de tenir la necessitat de conèixer els llocs dels animals salvatges i els seus costums i senyals, o el de conèixer els fruits silvestres i la seva relació amb aquests animals, havia de generar una psicogeografia molt més densa i poderosa que la que propicia esclavitzar els animals o les plantes a partir del neolític fins a les nostres dates.

Errar té un pòsit de desarrelament que m’intranquil·litza. Pots errar quan la teva comunitat t’expulsa, quan ets una dissident i incòmodes, quan pateixes una catàstrofe i perds les arrels, quan no aconsegueixes saber estar i necessites posar terra pel mig, però una comunitat caçadora recol·lectora no crec que errés. Segurament explorava nous espais, cosa que crec que és molt diferent d’errar. Errar és una paraula vinculada al desarrelament generat per sistemes socials excloents i buidadors de significat, o al moviment immediat que deriva d’una catàstrofe. L’errar de Caín… Uf! Un exemple clar de mite-catàstrofe-exclusió. Ja veieu que atrevida estic avui.

Els meus “walkabouts” són rurals, pel camp, o pel que ja he dit algun cop que crec que és més aviat el no-camp. Les lletristes deien que el desenvolupament estètic i no-artístic del vagarejar només tenia sentit a la ciutat, però crec que encara no havien viscut el camp com una extensió de la ciutat, com un lloc on el conflicte confús que es produeix en la dualitat fictícia cultura/natura té lloc amb més intensitat. És on ens és més fàcil enganyar-nos i pensar que toquem allò natural perquè ignorem de forma decidida la multitud de senyals propis que hem escampat des de les nostres metròpolis.

Ens costa reconèixer que mai no podrem tornar enrere, als temps en què la poesia era part indissoluble i quotidiana de les nostres vides, i intentem agafar-nos a les nostres arquitectures, al nostre poti-poti naturocultural, al nostre art o no-art, que més dóna, als nostres New Babylons. Continuem usant les nostres ulleres lineals evolutives per amagar el terror que ens produeix comprendre que, si no trobem límits, acabarem asfaltant els núvols.

Caminar és un fet senzill i màgic alhora. Els nostres avantpassats/germans lèmurs caminaven de quatre grapes molt bé, i continuen fent-ho si els deixem. Quan eren lliures i no eren assetjats mai vagarejaven perduts, eren i són poetes de gran saviesa. Qui sap si la poesia va morir amb la paraula, amb el símbol, i a partir de llavors els humans vam iniciar el camí cap a aquesta cultura cibercolonial que tot ho empastifa i trastoca, que vol cartografiar-ho tot, grapejar-ho tot, posseir-ho tot, dir-ho tot, escriure-ho tot, simbolitzar-ho tot.

(1) He traduït “errabundeo” de la versió castellana de “Walkspaces. El andar como práctica estética.” de Francesco Careri, en vagarejar.