Una de les coses que més m’atreu de les passejades per la muntanya, comparativament amb les de ciutat, és el contacte amb éssers tan diferents com les plantes o els insectes. De vegades quan he anat a caminar i he tornat amb un munt de fotos de flors, m’he trobat dones o homes, que em preguntaven amb un deix de sospita que perquè m’agradaven tant les flors. Jo no m’he amagat mai de dir que probablement perquè soc molt flor, però també és per la raó que deia; m’encanta l’alteritat. Em produeix goig i em meravella comprovar que hi ha éssers tan diferents de mi. Comprovar-ho és un miracle permanent. Per exemple, em puc quedar una bona estona contemplant aranyes. Són uns éssers que em fascinen. Sé que els puc contemplar amb tranquil·litat perquè no soc tan petita com per ser presa d’elles, però resulten éssers sorprenentment diferents i màgics.
Les libèl·lules també són éssers de conte, i és quan penses en això quan t’adones que hi ha una part de la vida en què es produeixen constantment miracles. Realment em sembla un exercici necessari combinar amb caminar aquest allunyament del nostre propi centre, que no trobem de forma prou aguditzada a la ciutat o al medi urbà. Al món urbà ens trobem a nosaltres mateixos en formes diferents que també val la pena experimentar. És un contacte amb una alteritat més propera, però amb una que de vegades no deixa de ser especular. Quan ens veiem a nosaltres mateixos dormint en un caixer o més probablement al carrer, o quan ens veiem venent en un top-manta, o ens veiem en cossos que ens inquieten, és com si ens veiéssim al mirall i ens costés reconèixer-nos. Veiem i de vegades ignorem la nostra pròpia alteritat humana, cosa que, per altra banda, també podem descobrir a l’entorn arquitectònic que ens envolta.
Hi ha alteritats urbanes arquitectòniques que a mi em produeixen vertigen o nàusees. Sempre recordaré un viatge a Roma en el qual vaig emmalaltir i així i tot vaig anar a visitar amb febre el Panteó. Quan vaig entrar allà dins, en veure aquell edifici tan sumptuós, amb aquella volta enorme i aquella geometria tan perfecta, em van entrar nàusees. Anava amb qui aleshores era la meva parella i no vaig poder evitar expressar el meu malestar. Aquelles construccions humanes; el Coliseu, el Panteó, el Fòrum Romà, Sant Pere, m’emmalaltien i em transmetien segles de maldat humana, milers d’anys de supèrbia i crueltat. Eren edificis que, per altra banda, no tenien cap sentit per a mi, preferia mil vegades observar un escarabat d’aigua o una libèl·lula al seu medi i en llibertat, que veure aquelles construccions pretensioses, inútils i banyades en gran manera en sang. Era veure la meva alteritat, però veure una alteritat que em resultava espiritualment devastadora. Quan vaig a la muntanya i veig éssers absolutament diferents del que és humà alguna cosa respira relaxadament dins meu, com pensant; “Bé, sigues optimista, hi ha altres camins”.
Nota: Per a les que heu observat que he canviat la meva expressió de gènere, vull aclarir la raó. No m’agradaria que es percebés que m’apropio del gènere femení i desitjo evitar que ningú ho interpreti. En realitat, i com ja he dit alguna vegada, jo no em sento ni home ni dona en el sentit binari d’aquests termes, i he decidit fer servir el femení perquè així com la cosa masculina per a mi resulta més aviat intransitable i esgotada, el femení em resulta obert i practicable en termes de la meva expressió i sentir del meu cos. Aquesta pàgina és anarco feminista i des del meu punt de vista tot encaixa. No vol dir que de moment porti aquesta pràctica fins a les darreres conseqüències, però encara que no estic gens lluny de sentir-me transgènere tampoc no he pensat mai a transitar d’un sexe binari a un altre. El meu cos m’agrada i m’ho vull, però no tinc per què sentir-ho en masculí i n’estic farta d’estar-ne fart, i em permeto la llicència d’usar el femení en aquesta pàgina i en altres llocs on fer-ho no em provoca malestar a causa de la presència de molta gent cisgènere.
(Escrit publicat en una pàgina anarco feminista dedicada al fet de caminar, creada a Facebook, llur nom ja no recordo)
Incivilitzada 