El dia és gris i ventós. No em fa patxoca sortir de casa. Obro una mica la cortina de l’habitació i contemplo un cel cec, una massa blana i blanca. Des de fa uns dies em sento apàtica, però faig un esforç i abandono el llit decidida a fotografiar flors. No és el dia perfecte, l’aire bufa enutjós, el riu sembla fluir a l’inrevés perquè la seva superfície es mou en el sentit de les ventades, però en definitiva decideixo que no vull que els fets visibles m’immobilitzin. Em dic a mi mateixa; caminaré una mica, cercaré flors, i amb el meu supergadget protètic capturaré les seves freqüències. Flors lliures, flors al seu aire, flors sense test, flors sense sant jordis, veritables flors.
L’embassament que està damunt de Sant Miquel del Fai, els pollancres i el relleu m’abriguen del vent i puc gaudir una mica i fer alguna foto mediocre. Camino cap a la resclosa però he de sortejar molts arbres caiguts, i principalment un gran pollancre, llur descomunal cos ha quedat creuat enmig del replà previ al gual que vull creuar. No sé si el meu amor serveix per gran cosa però li lliuro els meus sentiments. Tot es trenca i torna a refer-se, mentrestant les nostres vides passen veloçment, la del pollancre i la meva.
Cerco flors, i per alguna raó que no puc entendre, sento que no n’hi ha prou per a mi aquesta primavera. Hi ha les del marfull, les violes, les prímules, els segells de Salomó, les de les maduixetes salvatges… però alguna cosa està massa buida dins meu i mentre camino desespero per una flor, per la flor, per la meva flor. Aquest any he malmès la primavera; aquest moment que cada hivern em prometo que he de tornar a viure. Quan va començar estava engrescada grimpant per les roques i no tenia espai per a ella, i ara que apareix arribo atapeïda de tantes expectatives estúpides i egocèntriques que sóc incapaç de meravellar-me davant de tot el que em regala.
Cada primavera és un patiment, és una mutació, és una metamorfosi. Voletejo orada dient-me que és extraordinari volar, i alhora sento el dolor de volar al meu cos. Els colors em petonegen però sempre em falta aquell color que la meva imaginació idiota pinta dins meu.
Incivilitzada 