Avui plovia, però encara i així he decidit que abans d’anar a una trobada marika a Can Batlló, passejaria una mica pel barri i aniria a visitar alguns dels meus llocs morts. L’escola Jaume I del carrer Melcior de Palau estava tancada amb pany i forrellat, com engabiada amb una tanca opaca, a través del qual ja no es podia observar aquell pati tan horrible que van dissenyar els arquitectes quan es va construir i en el qual vam passar tants esbarjos. De fet, l’escola ja era un lloc mort quan vaig estudiar l’EGB. Abans havia estat un solar on jugàvem a pilota sota el nom d’equip de Rayo Conde. A mi com era la més petita em posaven de porter. Em consideraven nen i parlava un català prePompeufabrià, i per això em deien Catalino. Parlar al carrer la llengua que t’havia ensenyat la teva mare no sempre estava ben vist, però l’important és que com a ningú no li agradava ser porter i jo era dolenta jugant a pilota em van posar allà. Crec que fins i tot vaig parar alguna pilota perquè em vaig travessar en la trajectòria casualment. Quan l’escola es va ampliar ens van robar aquell territori com als aborígens de qualsevol altre lloc. Ens van expulsar i van obligar als nostres petits cossos a què en lloc de jugar escoltessin els romanços adoctrinadors del professorat i estiguessin silenciosos, atents i quietets en una cadira.
Després me’n vaig anar passejant a un taller proper on havia treballat d’aprenenta d’electricista. Tenia catorze anys quan el meu cos tipificat d’home ja era apte per a aquella nova disciplina; estar vuit hores o més al taller exercint tasques de suport als operaris, o tasques de taller diverses. En aquell taller vaig treballar uns anys quan era una mica més gran. Era un lloc antic mort, d’altres persones. Va ser una fàbrica de tantes altres de Sants, on es devien produir ceràmiques o maons, i quan jo vaig ser hi havia una gran xemeneia que senyorejava la finca i ens recordava aquell passat. Ara ja no queda res de res, al lloc de tot allò hi ha unes casetes dúplexs que es desdibuixen amb la pluja que cau avui, i ja no queda ni la terra que ens feia cavar el nostre encarregat convençut que trobaríem alguna fortuna enterrada a terra. Un dia vam cavar tant que hi cabia una persona dempeus i la rasa es va aprofitar per fer el manteniment dels vehicles de l’empresa. Tot aquell temps que hi vam deixar cavant i fent altres tasques es va perdre i va morir. En el procés de remodelació d’aquell lloc, algun planificador urbanístic va decidir que l’única xemeneia que quedaria seria la del Vapor Vell i la d’allà va ser enderrocada.
Tots aquests canvis no sé si són bons o dolents, o simplement irrellevants. La ciutat creix i ha esdevingut tan meravellosa que ja no s’enterren ni els seus morts. No hi ha espai ni diners perquè els morts es retrobin amb la terra. La ciutat no té terra o més ben dit, la seva terra no té descans, es remou constantment. La ciutat és un espectre i ja no hi ha llocs, hi ha un plasma sobre el qual suren els cossos i tot es mou i es remou. Els records de la vida de les persones no tenen cap valor, tan sols la memòria d’alguna “celebritat” o d’algun moment considerat “històric” pels mandataris del moment. Són menhirs moderns més jerarquitzats i que s’insereixen en un entorn molt més volàtil que el del temps dels primers megàlits. Molta gent, per raons diverses, vam haver de marxar de la ciutat meravellosa i per sort no podrem tornar mai més. Tan sols baixem de tant en tant a connectar el nostre cor cíborg a nodes que hi ha a causa de la concentració urbana dels cossos. Tornem a buscar-nos a nosaltres mateixes quan als nostres poblets ens veiem raretes. Quan apareixem per la ciutat ens adonem de la ingent quantitat d’anys que vam passar allí i de com es va remoure tot aquest temps de la mateixa manera que és batuda la terra vermella argilosa que envolta les canonades de l’aigua o del gas a qualsevol barri.
Plou a Sants – Xavier Pujol
Incivilitzada 