Incivilitzada

Foto: Escola del Bosc. Classe de nenes abans de la guerra civil. (Arxiu de l’Aj. de Barcelona)

Podria dir que vaig caminar ja d’una manera constant quan vaig començar a anar a escola amb el meu germà gran o sola, i això va ser a pàrvuls, al Poble Sec, quan anava del carrer Cruz de los Canteros (actual Creu de Molers) al Parvulari Forestier ubicat una mica més enllà del Mercat de les Flors. Normalment en aquesta fase m’acompanyava la meva mare, o si la meva no podia alguna altra mare. Anàvem per la França Xica i després pujàvem un tram del carrer Lleida fins al parvulari. No era una gran travessia, però va ser quan vaig adquirir consciència de caminar per la ciutat. Hauria de ser pel 1966.

Ara la meva feina està molt a prop del parvulari i puc veure’l amb freqüència, i quan més la miro més ganes de posar-me a plorar em donen i no tinc ni idea de per què. Potser són els meus problemes emocionals i no cal donar-hi més voltes. Em queixo que la ciutat m’esborra els llocs i quan en queda un m’enfonso en el plor. Tot ha canviat molt, excepte el parvulari, que continua dient-me que tot allò realment va passar. Això mateix passa en algun altre lloc. De tant en tant apareix alguna cosa tal com estava fa dècades i em sotmet a un tremolor.

Quan vaig començar primària ho vaig fer a l’Escola del Bosc de Montjuïc, l’anterior i present Escola del Bosc, que va ser un símbol d’innovació pedagògica durant la República i que els feixistes insurrectes van convertir en un lloc groller i mesquí on maltractar nenes i nens per separat. De l’Escola del Bosc a l’època feixista es va quedar tan sols el Bosc, que, per cert, era una joia i que als que havíem estat designats com a nens ens donava molta empara. Era un lloc ideal per escapar del control dels mestres durant l’esbarjo. També feia una mica de por, perquè ser nen i entrar en un bosc de forma solitària estava carregat de mites i llegendes de terror. Ara només queda l’Escola, perquè el bosc el van netejar a la manera antiguerrilla, suposo que amb l’objectiu de no permetre que els nens s’amaguin entre la bardissa.

Normalment, el meu germà i jo pujàvem a peu a l’escola, perquè encara que teníem passi gratuït per al funicular el nostre pis estava més a prop anant a peu. Calia pujar pel costat del camp de futbol del Poble-sec, la Satalia, i creuar les barraques dels “gitanos”. Poso entre cometes perquè en realitat hi vivia gent immigrant de diferents procedències de tot Espanya, però a l’imaginari social eren gitanos, i punt. Alguna vegada quan el meu germà gran havia estat malalt per les galteres, les angines o coses d’aquestes, pujava sola. Anava a primer i tenia 6 anys i pujava amb una mica de por.

Hi havia dues opcions per arribar a escola; una era anar pel que llavors anomenàvem la Rosaleda, que eren els jardins del Teatre Grec, en aquells temps abandonat. Amb el meu germà havíem entrat als túnels del Teatre Grec a tafanejar. Era un lloc que tenia la seva màgia i ens imaginàvem que era on guardaven els lleons antigament abans de deixar-los anar per a devorar cristians. Entre grecs i romans ens era igual; al nostre imaginari segur que hi havia lleons i havia devorats. Des de la Rosaleda pugen les escales que actualment et deixen al museu Miró (inexistent en aquells temps, Miró estava aleshores amb els seus colors primaris, els ocells, la dona, la terra i el cel i no sé si ja barrinava la Fundació), i que llavors arribaven a una mena d’espai mig arbrat des del qual no trigaves a accedir a la reixa de l’escola. L’altra ruta era la de les barraques esmentades que passava pel costat de la Satalia. De la primera es deia que hi havia un “home” que feia coses dolentes als nens, i de la segona jo sabia que m’esperaven els nens de les barraques per ficar-se amb mi.