Un dels regals més preciosos que em van fer quan vivia a Moià va ser mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers també són cultivats en jardineria, però en aquestes terres creixen de manera espontània a boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que d’alguna manera ja estem massa al sud de la seva zona de població, aquests lliris es poden trobar en determinats reductes del Moianès.
La caminada no és gens llarga. Des de la carretera de Moià a Collsuspina, prop de la Torre d’en Casanova, una pista s’interna per la vall que forma el torrent d’en Boladeres i puja fins a la casa abandonada de Cal Cendresa. Com sol passar en botànica en una zona poc suggerent hi trobes almenys, fins a on jo sé, dues sorpreses enormes; els lliris de neu (Galanthus nivalis) i més amunt en els vessants propers a les ruïnes de la casa esmentada, els narcisos dels poetes (Narcissus poeticus). De fet, abans que el Moianès es convertís en comarca, el lloc era l’únic del Bages en el qual creixien aquests narcisos tan bonics, però em centraré en els lliris, perquè són els que ara mateix acaben de florir.
A sota d’un bosc d’avellaners despullats de la seva fulla creixen els lliris i sempre que he arribat fins aquest punt amb la meva càmera de fotos m’he passat una bona estona fent tombarelles per la fullaraca i adoptant totes les postures possibles per fotografiar-les. És una espècie de contorsionisme fotogràfic floral, però val la pena practicar-lo perquè estem davant d’uns éssers meravellosos. La seva flor pendula cap avall i si vols fer una bona foto de la seva corol·la cal buscar algun lliri una mica alt en un pendent i situar-te sota d’ell. Veure aquestes flors em produeix un sentiment molt especial; el del meu cos abrigat però carregat d’un enorme desig de fer eclosió. És hivern, però aquests éssers, fins i tot amb els seus freds colors, m’indueixen un cert tipus de fervor intern. El seu color blanc contrastat amb les seves tonalitats verdes s’apodera dels meus ulls i genera una transició en el meu estat corporal. Alguna cosa comença a bullir sota la meva pell.
A Anglaterra, Escòcia o Irlanda és una flor que s’interpreta com l’inici del comiat de l’hivern. En anglès són anomenades “snowdrops” (gotes de neu). Aquestes que neixen al Moianès són de les que ho fan més al sud, ja que es poden arribar a trobar fins i tot al nord d’Escandinàvia. Em considero una galantófila passiva, no les cultivo, no crec en els jardins humans, i camino fins als llocs en els quals els lliris creixen per voluntat pròpia exclusivament per veure les seves flors. Les veig, les fotografio, i les deixo allà en pau desitjant que a l’any següent pugui tornar a retrobar-les. Caminar fins a elles és barrejar amor per la llibertat i per l’alteritat. Algun dia potser arribi a no necessitar ni tan sols fotografiar-les; em conformaré a estar una estona entre elles i gaudir de l’increïble fet que existeixen.
Galanthus nivalis; lliris de neu a prop de Moià.
Incivilitzada 