M’he tornat addicta a l’aigua. I hi ha dues raons; una relacionada amb els meus ronyons i l’altra amb la gravetat 9,8 m/s2. Abans caminava muntanya amunt i m’agradava enlairar-me, però ara la gravetat em crida amb força cap a la plana o els fondals de les valls. Abans m’agradava el vi negre una mica pujat de grau i ara el cos em diu que millor beure aigua, aigua fresqueta, aigua de l’aixeta. M’encanta l’aigua que surt per l’aixeta de casa. Està fresca, la trobo agradable i amb un buqué prou interessant. De vegades crec que els meus ronyons em manipulen una mica.
I la cosa gravitatòria em porta als costats dels rius. En concret a la llera de la riera de Calders. Caminar pel costat del riu és menys exigent, clar que si penso en alguns rius no ho veig tant així. Els rius a les capçaleres del Pirineu tenen camins prou enfilats per fer esbufegar a una anèmica com jo. Però el Calders circula per una zona de meandres i això fa que ho faci amb suavitat.
Tots aquests factors de l’entorn han fet que sigui una addicta als rius. Quan camino necessito tenir un riu a prop. El riu té un discurs molt intens i amb el seu moviment continuat em diu coses que no sé traduir. Ara que és tan difícil veure animals salvatges, perquè amb raó s’amaguen ben amagats de nosaltres, el riu és com l’animal salvatge que necessito tenir al costat i que m’acompanya quan camino.
Un riu és un ésser clau que els humans hem definit amb exactitud, químicament, físicament, geogràficament… i que, en canvi, no entenem. Tota la part que no entenem és la fonamental, la que ignorem i ens condueix al nostre no saber estar. Hem fet làmpades de llàgrimes, calidoscopis, vitralls a les esglésies i altres meravelles, i res és comparable amb l’art i la llum que l’aigua d’un riu pot oferir-nos.
Incivilitzada 