Ahir va ploure amb una certa força i fins i tot va pedregar, i s’ha notat al riu. Hi ha més cabal i les aigües baixen més atrafegades, com si tinguessin pressa per arribar a temps a algun lloc. Tot es comença a despertar i la primavera avui ja semblava veritable primavera; sol, núvols, verdor, flors, aigua amb energia i ganes de fer fressa.
He anat molt tard. Era hora de dinar i m’ha entrat una mica de mareig. He menjat unes ametlles i unes mandarines i m’ha passat. Duia la càmera de fotos. De vegades penso que la carrego damunt perquè no se m’endugui una ventada perquè darrerament faig poques fotos. És un tros de ferro.
A més pensava que a aquesta hora tan assolellada no podria fer cap foto mínimament digerible, però vet aquí que he trobat una calabruixa en un raconet que feia una mica de caixa de llum. M’he tirat per terra per fer les fotos i abans que m’adormís he aconseguit fer-ne alguna. Després, en comptes de patir per veure com havia quedat, m’he quedat estirada a l’herba veient les fulles dels àlbers fent pampallugues.
Algun cop vaig llegir la raó per la qual les flors són tan boniques i crec que és que no sé per quina cosa l’espècie humana i els pol·linitzadors coincidim una mica en la percepció d’alguns colors. Em sap greu no saber explicar on vaig llegir això i qui sap si ho he somniat, qui sap si he estat contaminada per les toxines del wildflo, però és cert que sovint quan miro una flor hi ha un pol·linitzador. Jo duc càmera de fotos i ell no, però ens atreu la mateixa bellesa.
Calabruixa
Incivilitzada 