Totes les primaveres se m’escapen entre els dits i em dic a mi mateixa que la següent l’he d’aprofitar millor. Hauria d’aprendre a gaudir de la resta d’estacions una mica més. A l’hivern m’ho passo prou bé veient el gel i les vitrines plenes de regals glaçats que mostra el riu, però l’estiu m’apaga l’ànima, i el riu, per on tant m’agrada caminar, entre el potineig humà i la calor s’esmorteeix i converteix en un xaragall allargassat. Me l’estimo el riu, però he de reconèixer que de vegades li trobo a faltar una mica d’esma i aquesta primavera ha anat molt justeta d’aigua. És quasi com si patís la mateixa anèmia crònica que jo. Penso en que bonica és l’aigua i el poc que la cuidem; es fa gel, es fa neu, es fa vapor, es fa mar, gotim a les teranyines, es fa cos dins nostre… que faria jo sense l’aigua!
Incivilitzada 