Avui al riu passaven moltes coses; un gran rave organitzada a ple dia per moltes granotetes que feien tant soroll que ja no paraven atenció a la meva proximitat. Així i tot, m’he apropat sigil·losament seguint els corriols que fan els senglars i les he escoltat amb cura per poder gaudir de les seves veus. Potser era un rave, però també podia ser que fos un gran debat granotenc en el que es parlava amb certa impotència de què es podia fer amb la humanitat.
Al mateix temps nevaven llavors de pollancre. Sempre a aquesta època es produeix la gran nevada de les pollancredes. Milers… o que dic milers? Milions de volves blanques cauen de molt amunt en silenci i van deixant una estesa de borrissol arreu del riu. No venen ni cal que vinguin els llevaneu, ni he hagut de posar-me cadenes a les botes per caminar, però resulta divertit rebre els flocs al cap enmig d’un clima tan temperat i benigne. Ara com molts dels corriols són destruïts i convertits en pistes, o esgarrapats a fons per les motos, prefereixo caminar pels corriols que fan els senglars; ells sí que vertebren el territori i per molt que diguin els anti-senglars, no fan ni de lluny el mal que fan els motoristes de trial, i el que fan ho fan per necessitat, perquè ells viuen allà i encara que no tenen escriptures és casa seva. Fixat, un senglar llaura i busca bulbs i potser menja orquídies, però no fa carreteres, ni gasoductes, ni transporta en contenidors coses inútils, ni demana coses per Amazon, ni contamina, ni emplena el món de plàstic, ni treu a passejar a imbècils per l’òrbita del planeta, ni fa carreres d’F1, ni llença bombes, ni… tantes i tantes coses.
Petjades de senglar
Incivilitzada 