Amb el fred i els ponts arriben oportunitats per viatjar aquí al costat de casa i tornar a reveure el riu i els boscos. Fa molt de temps que no plou de veritat, però malgrat tot, les boires que s’escampen per les fondalades des de Puigsagordi cap a Castellterçol permeten que el riu baixi amb prou aigua per sentir que les coses encara funcionen.
Busco coloraines enmig dels marrons de la tardor avançada. Unes branques de sanguinyol ofereixen uns morats preciosos, els fruits del galzeran trenquen la monotonia, i perquè no dir-ho, les escombraries i bretolades del personal que ha marcat els camins per fer curses o a saber quina cosa superimportant, esguerren les tonalitats de l’entorn amb grocs cridaners o pintura lila.
Fa molt de temps, abans dels menhirs, l’espècie humana inventà les fites; muntanyetes de pedres que indiquen punts d’inflexió dels camins. Milers d’anys més tard els humans organitzats en institucions van establir una codificació amb pintura de dos colors per marcar els senders de gran recorregut i altres d’accessoris. I en els temps de la gran transformació tecnològica, en el qual existeixen GPS, apps de posicionament, wikilocs, plànols digitals, brúixoles, teodolits, altímetres, encara hi ha primats del gènere Homo que, pobres imbècils, necessiten pintar amb esprai els arbres o penjar cintes de plàstic que després no recullen per no perdre’s als boscos de la baixa muntanya.
Una gran part d’humans ha decidit que no n’hi ha prou amb caminar, gaudir del paisatge, aprendre a orientar-se correctament amb tot l’instrumental existent. Cal fer curses multitudinàries i assegurar-se que la gent no es perdi remarcant els camins amb nous senyals de pintura i amb cintes de plàstic cridaneres i antiecològiques. Per què dissimular i dir que els colors de tardor són només els de les fulles d’avellaner, d’auró, de pollancre, d’àlber, les boletes del galzeran, les fulles morades del sanguinyol si hi ha coses que esgarrapen els ulls amb els seus colors fastigosos i contaminants?
En la mesura que l’emergència climàtica es va fent cada cop més evident l’estupidesa humana creix com una bèstia aliena a tots els senyals. Cada cop hi ha més merda per tot arreu, i la merda crida merda. Després hi ha aquells que tenen tot el dia la paraula Terra a la boca, però no la de veritat, la dels cucs, humus, fulles, rius, animalons, insectes, horts… no, aquesta no, ells parlen de no sé quina Terra dels pebrots farcida amb alguna bandera.
Bretolada
Fita tradicional i sostenible
Bretolada
Fulla de sanguinyol
Incivilitzada 