Incivilitzada

El riu Tenes en aquest punt és preciós i fa una sensació d’allunyament que no es correspon amb la realitat. Al capdavall, la urbanització de Les Clotes i la carretera de Centelles són tot just damunt i s’hi arriba en poca estona de camí. En canvi la sensació quan t’endinses sender avall és de molta intimitat i separació amb el món civilitzatori. El bosc i el desnivell esmorteixen els sorolls del món urbanitzat.

Quan entres a les gorges del Tenes ho fas per l’interior d’una construcció humana abandonada; crec que és el Molí de Baix. Sempre que hi passo em fa ballar el cap pensar en com era la vida en aquests llocs quan hi havia activitat; Més dura? Més curta? Més intensa? Sempre m’ha semblat un misteri irresoluble saber quan hem estat més feliços, quan hem patit més, quan hem gaudit més de les nostres vides.

Al Molí de Baix s’arriba per un sender empedrat pel qual devien pujar i baixar els productes damunt d’animals de tir. El lloc és feréstec, i tot i que en aquells temps devia estar ben arreglat i endreçat, amb el replà d’accés net de bardissa, els fruiters ben cuidats, l’edifici del molí net i amb les seves finestres i portes operatives, havia de ser de totes formes un lloc perdut.

Penso que en aquelles èpoques el món urbà quedava massa lluny per valorar en quin cul de món vivies. La comunicació que hi ha ara en tots els nivells és brutal i tot està cada cop més a prop. Fa 50 anys, quan la gent treballadora va començar a tenir accés als vehicles utilitaris, anar a Castellterçol des de Barcelona no era qualsevol cosa. A mi de petita m’agradava molt explorar i quan el meu pare, que era qui conduïa i manava, decidia fer una excursió que anava més enllà del Vallès la meva excitació era immensa. Imagino que a principis del segle XX o finals del XIX llocs com aquest eren realment remots, però la gent que hi vivia o treballava no n’era conscient. Tampoc té massa utilitat preocupar-se d’una cosa irresoluble.

Aquesta presència dels canvis dels temps m’impressiona molt. Sobretot perquè considero que les dimensions temporals que maneguem les persones en comparació amb el món en el que vivim són ridícules. En canvi els canvis d’imaginari, de simbòlic, de manera de viure de les persones són enormes. Temps enrere vaig llegir “Argelagues” de la Gemma Ruiz, i a banda del dolor que em van transmetre els records que llegia, em va colpir pensar que moltes coses que explicava havien passat realment només feia un segle al mateix Moianès. Pensar coses així em provoca un cert vertigen perquè fa que ensumi l’abast de les transformacions que vivim i em semblen molt bèsties.

En contrast amb el Tenes el riu Calders per la zona del meandre del castell em fa una altra sensació. És un espai més ampli i la tristor de la sequera la puc repartir per més racons. També és un lloc llunyà però alhora més obert. El xivarri dels motoristes que juguen per la carretera de Monistrol de Calders i la visió propera d’alguns nuclis urbanitzats moderns de Calders, impedeix que la meva ment viatgi en el temps i furgui en el passat. És un lloc que m’estimo molt, però que alhora m’impedeix certes cabòries. Si em vull submergir en el pou de les cabòries he d’entrar més endins i recórrer la zona del riu que passa per Bellveí, Rubió, La Mira…