Sempre parlo del mateix. Les estacions i l’estacionalitat; aquest esdevenir que sembla perillar.
Per a mi viure les estacions és una immersió en el caos, però en un caos preciós que cada any em sorprèn. Cap primavera és igual, cap hivern ho és. Probablement, un naturalista diria que pot prevenir un cicle estacional en un territori concret i que per aquesta raó el caos no és tal, però jo crec que a banda que fins i tot un naturalista no pot prevenir-ho tot i se li escapen infinits detalls, quan parlo de caos sobretot ho faig en relació amb mi. És un flux que em travessa i experimento com a caotitzat i m’agrada. Estimo allò que no puc controlar. El que estimes no s’ha de controlar.
De moment les estacions es repeteixen com poden, però dins de cada repetició cíclica hi ha un caos fabulós. Sempre parlo del mateix però de maneres distintes. En el fons és el cicle estacional el que em travessa i em fa parlar i em fa dir les seves coses. Aquests dies ha fet fred i hi ha llocs glaçats. En aquest caos el glaç és un pensament del món que ha quedat aturat per uns moments i es pot copsar.







