Els principis i els finals probablement són obsessions nostres. Aquests dies he pensat a resseguir el riu Calders, riu o riera; el binarisme sovint resulta exasperant. Des del punt de vista descriptiu geogràfic a mi em sembla més riu que riera; quasi sempre hi ha aigua en moviment. Sobretot si m’agafo a la descripció exacta que se’n fa d’aquest tram fluvial; neix a Monistrol de Calders on s’ajunten les rieres de Sant Joan i la de la Golarda, la primera ve de Granera i la segona de Moià, i acaba a l’aiguabarreig que fa amb el Llobregat a prop del Pont Vell de Navarcles.
Quan he pensat en la cosa de resseguir-lo ha aparegut una altra dualitat; de dalt a baix o de baix a dalt. Aquestes coses són molt importants perquè depèn del sentit t’inclines per un flux de sentiments o un altre. Mai he fet la transpirinenca, però si em decidís a fer-la sempre he tingut clar que la faria d’Est a Oest, per la necessitat de viatjar més enllà i deixar enrere moltes coses que se’m fan velles, i pel sentiment de l’Atlàntic canvia el món i potser podria ser acollida en el seu oceà llegendari, amb mites que sento lluny, però que habiten les meves profunditats.
Aquest trajecte que em proposo fer és molt més humil, però en què difereix arribar a l’aiguabarreig i fondre’s amb el Llobregat i deixar-se anar cap a la Mediterrània, de pujar muntanya amunt fins a les Coves del Toll, o més amunt fins a la Montjoia? Un sentit seria cap al repòs, cap al caos, cap a la mar, l’altra cap al naixement, cap al cel, cap a la verticalitat. Ahir sense pensar-ho vaig decidir que volia fer el camí cap amunt i provar si podia acabar el meu viatge just a sota els gronys de la serra del Puig Rodó, quan neixen els lliris de neu.
És per això que estic al Pont Vell de Navarcles, contemplant el Llobregat. Soc en aquest pont de 120 metres de llargada, que en determinat moment va ser volat per les forces republicanes en plena retirada, per endarrerir el màxim possible l’arribada dels feixistes. Rastre del drama d’aquella guerra que vam perdre i que Europa va perdre irremissiblement. En aquell moment amb la concatenació de la Segona Guerra Mundial potser vam tenir l’oportunitat de refer la nostra civilització. D’haver après dels mals de la nostra colonialitat genocida, de les pulsions que finalment vam fer sorgir al nostre continent, però que ja havien funcionat durant quasi 500 anys.
Tot indica que no vam aprendre res i que com a molt ens vam espantar de nosaltres mateixos durant un temps que pel que sembla ja s’acaba. Van retirar-se les tropes republicanes en la mateixa direcció que jo seguiré? No en tinc ni idea, però sembla molt probable.
No és la meva intenció encaparrar-me en aquestes coses profundes en el decurs d’aquest trànsit, però tampoc evitaré que de tant en tant el meu cap desvariï. Les ancestralitats hi són i aquesta terra me’n parla contínuament. Ara, però contemplo l’aiguabarreig i em sorprèn; m’imaginava un Calders migrat arribant al Llobregat en un ambient més urbanitzat i industrial. Hi ha polígons i Navarcles és al costat, però baixa aigua i el riu té una certa entitat quan es fon amb el Llobregat. M’adono que mai se m’havia acudit fer el que estic fent avui. M’he relacionat molt amb aquest riu, però mai he estat conscient de la seva connexió amb el Llobregat.
Pont Vell de Navarcles. Volat en la retirada dels republicans i reconstruit el 1946. Va ser construït el 1796 i és tot de pedra. Fa uns 120 metres de llargada.
Pont vell de Navarcles
Esquema de l’aiguabarreig del Calders i el Llobregat amb el seus recorreguts.
Incivilitzada 