Passejo pel parc del Llac de Navarcles i hi ha una meitat glaçada i l’altra navegable. Un grup d’ànecs que demana almoina als passejants neda per la banda líquida, però sobtadament aterra a la part glaçada una mena de Jesús-cuac que camina per damunt les aigües oferint una imatge molt pròpia d’aquests dies cristiano-nadalencs. El Parc és l’inici d’uns meandres molt marcats que es poden observar des del corriol que ve de La Planota. Des del Mirador de la Pólvora el riu fa patxoca gràcies a les rescloses que acumulen aigua i fa una sensació de més cabal. Les aigües de les rescloses estan glaçades i a contrallum enlluernen.
M’entretinc molt contemplant els ànecs i el seu anar de l’aigua líquida a la glaçada. De fons ressona la veu d’una dona que en grup explica no sé quins problemes que ha tingut amb unes veïnes i ho fa quasi cridant. Reconec que el Calders tenia per a mi un cop amagat. Tant que l’he sovintejat i no imaginava que tingués una desembocadura tan interessant. De fet, quan venia a descobrir el lloc de connexió amb el Llobregat m’imaginava una cosa més esquifida, migrada pels polígons i la demanda d’aigua del món urbà. Un lloc on rius i rieres formen part visible de l’aprovisionament d’aigua de les indústries i on no es poden esperar grans paisatges naturals.
Des d’aquests indrets immediatament s’arriba al gual de l’Angle i a la font del mateix nom. Una mica abans veia Montserrat retallat a contrallum i des del Mirador dels Horts ja veig la masia de l’Angle i els seus camps. No em puc estar de dir que des d’un punt de vista d’arrelament Montserrat és una muntanya clau per a mi. Si hagués de definir la terra a la qual pertanyo diria que és la que volta tres serres emblemàtiques; Montserrat, Sant Llorenç del Munt i el Montseny. Són els elements que dominen el meu arrelament a una terra amb una substància primordial constituïda pels Cingles de Bertí i el Moianès. La capital d’aquesta pàtria no sé on és. Potser, per a més confusió, és en algun racó del riu Calders i allà hi són els arxius i els òrgans de decisió de la meva estructura mental i espiritual.
Vaig néixer a Barcelona i passar gran part de la meva infantesa i adolescència al barri de Sants, però la ciutat mai m’ha captivat gens ni mica. Més aviat m’ha semblat un artefacte horrible. Quan fa 14 anys definitivament vaig abandonar Barcelona i vaig anar a viure a Moià crec que va ser una de les coses més encertades que he fet a la meva vida. El pare va néixer a l’Ametlla i crec que va ser ell el que em va contaminar amb aquest desig de camp indeturable. Però sí, he passat molts anys, massa, a ciutat. És cert que també he viscut al camp en altres circumstàncies i he voltat una mica de món, però a ciutat he perdut molt de temps, i la ciutat és un lloc diabòlic, on si per ventura la teva infància és capaç d’establir un vincle tard o d’hora algú s’encarregarà de fer-lo bocins.
Potser les ciutats, quan van néixer, ja anunciaven amb molta antelació el que acabaria sent la nostra civilització colonial capitalista i la seva interpretació de la seva relació assassina amb el món.
La Resclosa de la Pólvora al contrallum i amb la superfície glaçada.
El Llac de Navarcles conté les aigües del riu Calders i acull un bonic grup d’ànecs. La meitat del llac a l’esquerra té una crosta de glaç.
Un ànec fa el seu miracle i camina sobre les aigües. És el Jesús-Cuac de Sant Esteve.
La masia de l’Angle des del Mirador dels Horts.
Incivilitzada 