Incivilitzada

A l’Angle comencen els meus dominis imaginaris. El tram des de l’Angle a Sant Pere de Viladecavalls l’he fet moltes vegades, però sempre a la primavera, gaudint de verdor, flors molt diverses i fins i tot remullant-me una mica al riu, que alguns cops trobava farcit de barbs ben grassonets. A la font de l’Angle hi venia molta gent de Navarcles a emplenar garrafes d’aigua.

La història recent de l’aigua en aquestes contrades, és d’haver tingut fonts amb aigua neta i fresca on es podia beure sense preocupacions, a tenir-les contaminades pels purins en un primer pas, i senzillament a no tenir-ne. Ara la de l’Angle funciona, però no és fiable, la de la Baga de l’Angle ha patit les sequeres extremes i està fora de funcionament, la de Sant Pere fa temps que és seca, i  la Font Calda roman tancada en registres per conduir-ne el líquid al nucli urbà de Navarcles. Les fonts o desapareixen o pateixen la contaminació dels nitrats amb què s’adoba el camp.

El fet que els nuclis urbans necessitin aigua no pot explicar el desastre generalitzat que es viu al camp. És difícil entendre que canalitzar aigua cap als espais urbanitzats signifiqui la desaparició absoluta dels accessos a les fonts en uns temps en què ens vanagloriem de disposar de tanta tecnologia. La sequera incrementa aquestes actituds, però també està relacionada amb l’excés de consum d’aigua per part de les indústries, les granges, el món agrari i el del lleure.

En concret per a mi la pèrdua més dolorosa és la de la font de la Baga de l’Angle que era una preciositat i de lluny la més bonica de la zona. És damunt d’un bosquet d’aurons que dona qualitat a la vegetació del lloc. Per un corriol molt agradable pujaves al raconet on hi havia la fonteta, farcida de falzies. La sequera l’ha deixat esmorteïda, les falzies es moren; es tracta d’una mostra del que ens espera en termes climàtics. Els raconets màgics sense aigua desapareixen irremissiblement. Al canvi climàtic que produïm amb la nostra civilització occidental blanca s’hi afegeix el menyspreu cap al territori que sovint prové de la mateixa gent local, d’aquells que es queixen dels “pixapins”, d’una gent que té una relació amb el camp de pura extractivitat propietària.

Camino per la pista en la qual de la qual surt el corriol que du a la fonteta i ara que és hivern fins i tot a migdia el sol és molt baix, i depèn de cap a on fas camí t’enlluerna. Transito per la pista forestal estreta i els prats i herbassars dels costats estan gebrats. Fa fred  per aquí, sobretot a l’ombra. Passo per la Colònia Jorba, que és a l’altra banda del riu. A prop hi ha un gual amb verns, però fa fresqueta i no m’animo a baixar al riu. Necessito arribar a Sant Pere, on hi ha l’església nova que va substituir la destruïda del Llucià.

He omès en aquest recorregut la Resclosa del Manganell, lloc que fent el recorregut ortodox caldria referir, però a canvi indicaré a un pintor d’aquarel·la; Ernest Descals. A ernestdescals.blogspot.com s’hi poden trobar pintures de la Colònia Jorba i llocs propers que a mi em semblen molt boniques.

Cinglera típica d’aquests llocs on el riu fa meandres. Podria ser una mena de Mount Rushmore on hi poséssim carones esculpides.

El gual proper a la font de l’Angle.

La font de l’Angle ubicada dins la seva caseta.

El roure monumental de la font de l’Angle.

El camí que va cap a Sant Pere està tot gebradet.

La colònia Jorba des de l’altra banda del riu.

La colònia Jorba i un pas que condueix al gual on hi ha els verns.

L’església nova de Sant Pere de Viladecavalls i la font que ja fa temps que no brolla. Darrera la font hi ha una clau de pas de bola de quart de volta però ni obrint-la surt una gota.