Incivilitzada

Des de Sant Pere de Viladecavalls hi ha dues opcions clares per continuar riu amunt; la primera i més ortodoxa consisteix a tornar a resseguir el riu i, per tant, anar cap a la central elèctrica del Jorba, i és la que faré. Aniria més de pressa si fes via directa cap al Llucià, però em perdria un racó al qual li tinc molta estima. Hi ha llocs que gràcies a les passejades que ens preparava el poeta de Sallent resident a Calders Josep Fàbrega i Selva per identificar plantes silvestres, van convertir-se per a mi en llocs molt sovintejats i molt apreciats. A ell he d’agrair haver conegut aquest riu i haver-hi trobat un refugi espiritual i aquest arrelament tan fort.

Aquestes són tasques que només persones amb una generositat gegantina poden fer sense ni tan sols donar-los la importància que tenen. Recordo trobar a en Josep a Calders darrere un estand un dia pròxim a la festa major del poble, en el qual havia ideat un joc per endevinar a quins arbres pertanyien determinades fulles que tenia plastificades. Després del joc em va convidar a participar en el seu grup nomenat Tip Tec; “Taller d’identificació de Plantes del Terme de Calders”. Eren passejades gratuïtes guiades per ell, per la saviesa botànica que havia acumulat i el seu amor pel territori. Amant de la llengua catalana ens incentivava que memoritzéssim les plantes els seus noms populars. Era una persona única per dur a terme aquella tasca i il·lusionar-nos amb una empresa tan senzilla aparentment.

Deia això de la gratuïtat perquè temps després quan jo vaig moure cap a Sant Feliu de Codines vaig proposar el mateix al Centre Excursionista. Vaig fer sortides amb molta concurrència que podria considerar un èxit. No cobrava res. Guiava a la gent per una barreja d’itinerari excursionista que pogués tenir punts d’interès amb una combinació d’esquer botànic. Hi vaig tenir gent de molta mena i diversitat, però malgrat que jo deixava clar que no era botànica ni especialista en la matèria i que allò consistia a dinamitzar les caminades de forma col·lectiva no hi havia manera; la majoria de la gent era passiva, i esperava un servei, i fins i tot era exigent. Algú un dia em va dir “Hauries de cobrar per treure a passejar a aquest personal i ja veuries com canviaria el rollo.” Vivim en un món on sembla que regalar una cosa estigui mal vist i la majoria de la gent no entén que això sigui possible; és a dir que pugui haver-hi persones que regalin coses. No s’ho creuen i t’acaben maltractant.

Els significats de la gent que pertany a la civilització que m’ha tocat patir són estranys. No vull generalitzar de manera absoluta, però no és senzill trobar gent que m’entengui. Per exemple soc conscient que tot aquest territori des del punt de vista civilitzatori actual és un immens traster sense significat. De la mateixa manera que quan era una criatura de barri buscava refugi en els solars enrunats originats per la decadència del tèxtil, ara busco refugi pels racons d’aquest camp del qual ja no té cura ningú i només s’hi pensa per extraure’n bens, per jugar-hi amb quads o motos de trial o per matar-hi animals. Ja no hi viu quasi ningú i s’ha convertit en una terra estimada per ningú. Actualment, només tenen valor els “parcs naturals” i s’intenten convertir en llocs estàtics i “protegits”. Llocs on no hi ha de passar res nou i on es guarden les “essències”. Penso que faríem millor en estimar tota la terra i no quatre racons simbòlics, però de moment no ploro més i faig un incís tècnic.

Aquesta narrativa de la remuntada parsimoniosa del riu Calders la faig a un ritme molt calmat. I hi ha diferents factors que possibiliten anar a poc a poc; la intenció de no cansar-me massa físicament n’és un, les ganes d’enredar-me en les meves disquisicions un altre i la intensitat de coses que enriqueixen aquest camí la principal. De fet, no es tracta d’una excursió i encara que tingui un cert aire de recorregut tampoc ho és exactament. És un estar pel riu i intentar tenir una visió de conjunt que em permeti recordar-la sempre que vulgui per molt lluny que sigui del riu i les seves rieres. És una contemplació i la podria fer en qualsevol ordre diferent sobre un altre raonament diferent.

Ara a dures penes arribo a la Central Elèctrica, un edifici de temps del tèxtil, apagat i lleig que fa això; aprofitar la caiguda de l’aigua per produir corrent. El canal que porta l’aigua té un recorregut de 5 km i ve des de la resclosa de Bellveí i ens el trobarem uns quants cops en aquesta part de la remuntada.

Hi ha un petit pont que facilita l’accés a la Central i en ell, a banda que fa uns anys vaig trobar-me un visó de cara, era un lloc on alguns cops em refrescava, sense arribar al bany perquè no hi havia punts on l’aigua cobrís prou. Una cosa curiosa dels meus banys històrics és que quan em van començar a medicar amb corticoides per controlar la meva nefropatia IGA era menys fredolica, i gaudia molt de la fredor de l’aigua. Era una sensació sensual i agradable que m’emplenava de joia. Quan vaig deixar de prendre cortisona vaig tornar-me novament fredolica i ara per banyar-me de cos sencer han de coincidir massa coses; calor, aigua suficient, sol…

Central elèctrica del Jorba.

Pont passera que mena a la centra elèctrica del Jorba.

Riu endins des de la central.