No estic al Pol Nord i quan fa fred, si vull veure les seves obres incontestables del món sota zero, he de moure’m una mica i buscar. Allà on els rius s’eixamplen i baixen a poc a poc, i a les raconades on el fred s’espesseeix, trobo els millors punts on contemplar els seus fets. Avui, però, ha anat de poc que no em quedés amb les ganes. El Calders, amb les poques pluges que hi ha hagut aquest any, ja baixa prou migrat, però si a més a més li restem les aigües que depreda la resclosa de Sant Andreu, llavors queda en gairebé no res. (més…)
Arxivar per gener, 2023
0
Felicitats sense botiga
Posted: gener 28, 2023 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Gel, Riu Calders 0
Soc una fredolica, però m’encanta el gel. Aquests dies que està fent fred no puc evitar anar a veure el riu i gaudir de la varietat de formes glaçades que es presenten. Hi ha tolls amb glaç blanc granulós, caramells que pengen de plantes o dels cantells de les pedres, plaques translúcides per sota de les quals el riu continua baixant, vitrines farcides de créixens gelats que semblen dedicatòries a un difunt. Més enllà del fred frueixo de les formes, que són molt variades i algunes d’elles precioses. Fa uns anys deia que aquests moments per a mi són com anar a veure aparadors. No compro res, però xalo amb l’art exquisit de les aparadoristes imaginàries o reals, però mai humanes. Seran les dones d’aigua del Moianès les que dissenyen els aparadors?
S’acaba la primera part en un lloc amb components semblants a l’aiguabarreig de Navarcles; ponts, polígons i conjunció de rius o torrents. No entro al poble perquè l’aiguabarreig de la Golarda i el torrent de Sant Joan està situat abans. Després del viratge cap al sud que el riu fa pels volts del Castell de Calders, aquí reprenc el sentit oest-est novament per remuntar la riera de la Golarda.
Segueixo riu amunt. Aquesta part, malgrat que és esgarrada pel soroll de motors de tota la ferralla que circula per la vall, la de les màquines i la dels cervells que la maneguen, és molt bonica. La llera del riu fa un gran conjunt de plaques de roca calcària que fan lliscar l’aigua per damunt entre un bosc de ribera força poblat.
Des de la llera del riu a l’altura de la Vinya del Rector, del raconet on hi ha els gatells i salzes morts, continuo amunt allunyant-me del gorg dels ànecs de coll verd i arribo a un altre gual. Aquí la pista que ve del Meandre del Castell travessa el riu fa una giragonsa i s’enfila per la Serra de les Abrines. En aquest punt a l’estiu sovint hi veig un bernat pescaire. Abans de veure’l ell ja m’ha detectat i normalment ja és arrencant el vol. És un terreny on el riu s’eixampla i quan hi ha una mica d’aigua alguns crancs s’hi queden a viure a l’empara de les petites badines que hi ha.
Mig minut sense soroll
Posted: gener 22, 2023 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Riu Calders 0, Soroll
Avui estant al camp m’he endut un ensurt (sustu) perquè resulta que feia com mig minut que no sentia cap soroll sorollós, només la remor de l’aigua del riu baixant tranquil·la, o la de la brisa fregant els àlbers. M’he dit oh Déu meu! Estaré morta? Si us plau que passi una moto de trial, un quad, o que un caçador foti quatre trets, o que algú talli llenya amb una motoserra, o que algun motero passi per dalt la carretera amb la seva superbike fotent xivarri… si no no soc persona humana. I sí, per fi han passat una colla amb les seves motos grosses trucades per la comarcal i han trencat la monotonia d’aquest silenci anticapitalista tan perillós.
El meandre fòssil del riu Calders acull al seu bell mig les runes del Castell del mateix nom. També hi té a prop unes balmes, com per exemple la del Caragolaire. Hi ha La Poua, un pou de glaç proper al Molí i alguna font que no m’he entretingut a visitar.
Els castells normalment estan posats en punts enlairats, i aquest ho està, amb la particularitat, però que el turó en el qual va ser construït és enfonsat dins de l’antic meandre. Això no impedí, en el seu moment, que la posició no fos estratègica i gaudís d’una bona defensa.
Remunto el contrafort de la cascada i arribo al replà del riu que tant sovintejo, i hi ha tensoactius dispersos per l’aigua. Em fascina veure que encara hi ha episodis de contaminació en aquest riu. Amb els calés que va disposar la UE per fer depuradores encara hi corre la merda. Quan vivia a Moià vaig observar directament com moltes fàbriques quan plovia obrien les aixetes i deixaven anar merda extra amb la confiança de què l’increment del cabal amagaria el delicte. Crec que des de llavors ha millorat una mica el tema, però encara hi ha usa el riu com a claveguera privada.
En veure la roca del visó m’han entrat ganes de dedicar-li un espai a aquest ésser tan criminalitzat. Es diu que cal exterminar-lo allà on sigui, entre altres coses, perquè transmet una malaltia aleutiana a altres mustèlids.
Les granges de pelleters van ser la causa de l’alliberament de milers de visions que es van expandir per diferents indrets de l’estat. Versions especistes inculpen a activistes animalistes, però la 1a gran fuga la va provocar una empresa pelletera el 1990 a Terol en fer fallida. Abans dels seixanta ja va haver-hi fugues a petites explotacions de Segòvia.
Per arribar al meu jardí particular passo a prop del gual que hi ha al Rial del Mestre Jan que la pista creua per enfilar cap a Bellveí. L’han pavimentat una mica i ha perdut la gràcia que tenia fa uns anys. Quan venia en bicicleta per aquí alguna vegada tot creuant el gual m’havia fotut de morros dins del riu. El pas tenia unes roques arrodonides amb solcs que exigia estar al nivell dels Big Three del ciclocròs. Si no fosses una Van der Poel, una Pidcock o una Van Aerts, t’amorraves al riu. Una altra solució; baixar de la bici i creuar descalçada carregant-la.
Incivilitzada 