Ara ve un tros que per a mi és molt bonic. De fet, a tot el recorregut hi ha pocs trams de sender i aquest n’és un. Fa tres anys o així hi van fer una destrossa i van eixamplar-ne un tros, però per sort la major part del camí va romandre en format corriol i encara continua així en una longitud significativa. Anys enrere, no gaires, potser uns deu, aquest també era un trajecte que mai era transitat per motos de trial, però recentment el territori s’ha convertit en terreny de joc per curses i això ha conduït a què el trial sigui més agressiu i ja no es respectin els senders ni les lleres del riu.
Per aquesta zona de boscúria a finals d’hivern i amb la primavera prop de fer la seva estrena era típic trobar les anemones de l’herba fetgera, gatasses, herba d’orenetes i flors molt boniques. Les sequeres patides darrerament han reduït l’espectacle floral, però encara tinc l’esperança de tornar a viure nous moments de bellesa. Era un raconet on vaig aprendre un bon reguitzell de plantes i anava molt sovint a veure-les i a reveure-les per no oblidar-me dels seus noms.
Més endavant s’arriba a un gual molt irregular. De fet, jo li dic gual només perquè el camí obliga a travessar el riu per allà, però de gual no en té gaire cosa. Els moviments del riu han canviat de posició aquesta mena de gual i allà on abans calia fer passera amb molta habilitat ara es pot passar caminant sense gaires problemes. Hi ha molta gent de la família Salix; salzes, gatells, vimeteres, i hi ha algun petit gorg que en temps de més cabal et permetia una petita remullada per apaivagar la calor.
Una sospita que tinc és que la combinació de la sequera d’aquests darrers 3 anys amb algunes avingudes puntuals han provocat canvis de curs i trencadisses, però també una certa erosió. Ara hi ha llocs on el riu no sembla tan ben defensat per la vegetació. La meva deducció és que la sequera ha debilitat els arbusts i arbres més propers a la llera i quan hi han hagut avingudes fortes no les han pogut aguantar com abans.
Un cop creues el gual irregular entres al que crec que es diu Vinya de l’Onclo. He de reconèixer que com a persona arrelada a aquest riu, però forastera al capdavall, no he pogut gaudir de l’aprenentatge directe dels noms i he de fer via amb el que trobo als mapes de l’ICC. Quan la gent viu a un lloc tots els racons s’emplenen de noms i és una cosa que jo aprecio molt. Al camp i a la muntanya tots els racons mereixen un nom i d’aquesta manera ser considerats dignes de pertànyer als nostres imaginaris.
Quan treballava de vaquera al Pirineu, a la vall d’Escuaín, vaig gaudir d’aquest plaer perquè encara vaig trobar a pastors del lloc que parlaven aragonès i deien els llocs pels seus noms. Ara, amb l’abandó del camp, tot això es perd vertiginosament. Potser si algun dia tornem a estimar el medi tornarem a posar-li noms bonics per poder explicar-nos unes a les altres com de preciosos s’han posat els nostres raconets més màgics.
Esgarrapades de motos de trial.
Una part del corriol que encara guarda la seva bonica forma.
La super-roca del sender.
Una part del corriol que encara guarda la seva bonica forma.
Un tros del gual que arriba a la vinya de l’Onclo.
Incivilitzada 