Fent aquesta maniobra baixo novament cap al riu, abandono els ulls silenciosos en forma de finestres que el Llucià exhibeix, i aviat arribo al Gorg de Calders. Aquest probablement és el gorg amb més entitat i més atractiu per al bany de quasi tot el riu. A l’estiu sempre s’hi troba gent, sobretot a l’agost. Molt a prop i una mica més amunt, per la banda dreta hi passa una rasa i en apropar-me veig que hi ha un tub a dins que probablement condueix l’aigua de la Font Calda.
Com que jo soc poc nedadora i poc feta a banys olímpics fa temps que vaig buscar un racó on poder remullar-me sense massa exigències. Es tracta d’un gorg petit que hi ha darrere de la Font Calda. En aquest punt de Les Regollades, abans de passar el riu, a mà dreta està la tal font que ja no és tal i que fa temps que roman engarjolada, i anant pel sender que després s’enfila cap al Vintró, encara al riu, s’hi veu com un mur de contenció pel qual fent un saltiró pots passar a l’altra banda.
Abans un tronc molt característic feia de passera, però una riada se’l va endur i ara hi han fet el pas amb pedres. Un cop a l’altra banda sempre vaig al meu gorg apte per a marineres d’aigua dolça, i algunes primaveres fins i tot he fet alguna nedada. El que més m’agrada és sentir la frescor de l’aigua i veure els sabaters a l’altura dels ulls. Com l’escuder Gurdulú del “Cavaller inexistent” de Calvino que es transforma en el que veu, puc creure’m per moments una “sabatera” lliscant les aigües.
L’accés al petit gorg no és massa còmode perquè cal caminar una mica per l’aigua en una zona amb moltes pedres submergides, però quan arribes a un punt pots llençar-t’hi sense por i nedar.
Fer un bany al riu és com una diàlisi. M’obliga a desconnectar-me de tots els gadgets civilitzatoris i quedar-me sola, despullada amb mi mateixa, en contacte només amb l’aigua i alliberada de la pressió gravitatòria. Però ara fa un fred que pela i caldrà esperar uns mesos per fruir d’aquests vicis. Mentre aniré remuntant com un peix migratori, com un ésser diàdrom que cerca altres aigües i així m’aproparé a la Mira.
La Mira està enfonsada en bardissa i si vols veure les runes cal pujar al cim del turó. Jo prefereixo baixar abans cap al riu fent una mena de by-pass. Es tracta d’una maniobra heterodoxa que curtcircuita el meandre, però seguir la pista que el voreja no és tan atractiu.
Tub que hi ha a l’antiga canal que podria ser la conducció de la Font Calda a Navarcles.
Gorg del Calders
Trencant que va a la Font Calda i agafa el camí que puja al Vintró.
La Font Calda engarjolada.
Creuant el riu per pujar cap a La Mira.
El gorg secret de les nedadores que quasi no floten.
Incivilitzada 