També us he d’explicar el que em va passar imaginàriament tornant de la Font Calda un d’aquells dies que hi anava a fer el meu bany dialític. Va resultar que aprofitava per buscar un botó d’una camisa molt maca que vaig heretar de la meva àvia i que se’m va perdre feia dues setmanes. Era un botó molt especial en la seva geometria i color, que no crec que pugui trobar mai més a cap merceria, i vaig posar a mirar pel terra del camí per veure si el retrobava.
I busca que buscaràs em vaig topar amb una pedra de forma rectangular quasi de la mida d’una capsa de sabates i vaig pensar “ostres, i si…” i repensava “no crec i a més a més…” però mentre pensava la meva mà s’avançà i aixecà la pedra i ai! Hi havia un escorpí que va i em pica! Allò era el que estava a punt de pensar, però com que no m’havia deixat acabar de pensar-ho vet aquí la fatalitat. Em vaig dir “ostres, ja està!” com aquella que ja veu venir la fi de la seva existència i es sorprèn pensant que després d’haver passat divuit onades de Covid hagi de morir d’aquella manera; per una picossada d’un escorpí en un camí tan estimat pel qual ha anat al gorg a banyar-se tants cops i on havia perdut el botonet de l’àvia…
“Caram! Què faig?” Em vaig dir. Caminava espantada pensant que no valia la pena fer l’esforç, i que a més a més si caminava molt la sang circularia més ràpidament, i el verí arribaria abans a algun lloc vital, però alhora pensava que tampoc podia quedar-me quieta perquè quan algú em trobés seria massa tard… Ai! El mal!; Sempre pensant coses oposades i sense temps d’acabar de pensar-les del tot!
Llavors em vaig marejar i caure sota una alzina, i somniava coses, veia un túnel i anava cap al fons “tipus” flotant, i al final hi havia un retaule amb una verge, però m’estranyava que no hi haguera el nen jesuset, després raonava que seria perquè a mi sempre m’ha costat creure en Jesucrist o perquè ja s’havia fet gran i no estava amb la mare, “tipus” idees oposades… Tot era com “del “rollo” molt agradable i se’m feia estrany, pensava que patiria més i em semblava com si la recepció fos massa acollidora… “Hauré estat bona? Serà que al capdavall m’he portat prou bé i vaig al cel? O potser és que el protocol és així per tothom?”
De sobte vaig obrir els ulls i veure a l’escorpí damunt del meu pit que em mirava de fit a fit i em deia “Tinc una notícia bona i una dolenta.” I jo amb els ulls, però sense esma feia com un “sí, digues-me”, i em va dir “la bona és que ets viva, la dolenta és que estic altra vegada aquí” i jo que al primer m’alegrava, després perdo l’alegria immediatament veient-lo, i ell que hi torna i em diu “de totes maneres tot és relatiu, perquè la dolenta és bona, perquè gràcies al fet que estic aquí he pogut xuclar-te el verí i salvar-te…” Sospiro alleujada… i ell segueix “però ho he fet per gaudir de matar-te novament i ara et picaré altra vegada…”
M’indigno perquè em sembla molt recaragolat i de mala persona, però estic dèbil i no puc revoltar-me, i ell va i diu “no és veritat, no veus que per picar-te una altra vegada necessito temps per recarregar el verí” “Uooo, quin escorpí més rebuscat per Déu!” I dic Déu amb majúscula perquè m’ha semblat veure’l al final del túnel damunt del retaule. L’escorpí es mira una pota de davant, com si hi tingués un rellotge de polsera, i segueix “Ah! Mira! Ja ha passat el temps necessari i tinc novament verí. Ara et mataré.” “Deixem ja! Matem o fes el que vulguis!” Contesto amb enrabiamenta cansada “tipus” de persona emmetzinada sense energia, i llavors l’escorpí va saltar per damunt del meu cap entre les alzines i vaig sentir “tipus” efecte Doppler “es BROOMA, ES BRoma, es bormaaaa, es bromaaaaa…”
Em vaig quedar a terra tirada pensant que era increïble que hi hagués encara qui negués el canvi climàtic.
Incivilitzada 