1.10 Pertegàs

Posted: gener 10, 2023 in Camins
Etiquetes: Riu Calders 1

Imaginant les meves aventures escorpinesques arribo fins aquí, lloc que podríem dir que és un punt crític. En primer lloc, no en sé el nom. Queda per sota dels camps de Pertegàs al punt on el riu baixa des del nord i si vull seguir puc optar per diferents versions. Una és seguir el riu per un corriol molt proper que circula per la dreta i que ens conduirà al gual on desemboca el Torrent de la Por. És el trajecte més curt i més silvestre. Va per la llera i després entre camps i el riu connecta novament amb la pista. És un recorregut bonic que en temps més humits acabava arribant al camí ample enmig d’uns prats molt ufanosos rodejats de grans arbres.

L’altra opció és seguir el caminet que va a l’est rodejant La Mira pel nord i anar a buscar la pista que passa pel seu gual immediat. I aquí apareixen dues opcions novament; seguir cap al mencionat gual del Torrent de la Por, o pujar cap a la Necròpolis de Pertegàs.

Si tingués pressa la primera versió; la silvestre, és la més directa, però si tinc ganes de veure coses humanes la tercera és perfecte, perquè passo per la Necròpolis, un espai d’uns 300 m² on hi ha quasi 40 tombes excavades que pertanyen a l’Antiguitat Tardana, entre els segles VI i VIII.

A més per aquesta ruta vaig a petar a un nou gual que hi ha al meandre del Clot del Soldat. Arribo també al Molí del Blanquer. Curiosament, aquest molí s’havia fet servir inicialment per a blanquejar pells i he llegit en algun lloc que aprofitava les aigües calentes de la Font Calda. Això és tot un misteri, perquè aquesta font va ser abduïda per Navarcles fa poc més de 60 anys i jo no he estat capaç de trobar cap escrit que la refereixi com a calenta, tot i que el seu nom és ben clar.

Diuen que el Molí del Blanquer en temps més moderns es va convertir en un molí de blat, però la seva primera menció data del segle XII. L’espai natural m’impressiona una mica perquè fa una forta sensació d’aïllament. Potser, del recorregut que faig, aquest és el lloc que sembla més inhòspit. Per això paga la pena passar per la Necròpolis i aparèixer aquí. La masia del Blanquer pròpiament dita està en runes, però el Molí s’ha arreglat. Quan deixem aquest gran meandre del Clot del Soldat seguim la pista cap al nord en direcció a una altra masia remota nomenada El Rubió, ubicada en un paratge prou despenjat del món.

Amb tota seguretat mil anys enrere aquest era un lloc menys abandonat que ara. Dir-ho és estrany i potser una mica agosarat, però tenint en compte la necròpoli que he passat fa una estona és evident que hi havia assentaments humans de certa rellevància. Això fa que també aquesta sensació d’aïllament sigui absolutament subjectiva. Llavors el riu era la via de comunicació principal des de Navarcles a Monistrol, entenent que potser aquests nuclis urbans no existien o no es deien exactament així. Actualment, les masies estan quasi abandonades totes, algunes es mantenen in extremis, alguna edificació s’ha rehabilitat per qüestions de patrimoni, però la sensació és d’abandó. Una sensació que mig m’agrada mig em fa respecte.

Els humans sempre m’han fet por. Sobretot els homes. I la solitud en aquests verals no em genera preocupació pel salvatgisme de la natura, que, per altra banda, està molt trastocada per l’espècie a la qual pertanyo. La preocupació em ve per la desconfiança que tinc en els homes quan vaig sola pel món. Pel que fa a la solitud enmig de la natura és una sensació que m’agrada. És la part bonica i que més em meravella. Cal, però tenir en compte que per aquests territoris i la seva xarxa de pistes s’hi mouen caçadors, trialeros i gent que en definitiva per la seva actitud davant el món no m’inspiren confiança.