El paratge del Rubió és extens i té racons poderosos. Tot i que soc ben conscient que el que per a mi és excepcional per a altres persones pot ser vulgar, però aquest és el contrast graciós de la varietat d’imaginaris que els humans reflectim amb allò que el món ens atorga. El meu, en aquest relat, procura explicar-se linealment, però és ple de bonys i guals per on s’acumulen i passen idees caòtiques.
Ara estem acostumats als tracks, wikilocs, a narracions d’itineraris en clau d’excursió, sovint mesurats amb temporalitats, però el que escric no pretén res d’això. No sé què pretén, però potser intenta estar una mica més als llocs. No és un viatge ni una excursió. És alguna cosa més perquè jo no estic de pas per aquí. Descric llocs on hi soc i no deixo de ser-hi. Son terra a la qual pertanyo i estimo d’una manera que, ara per ara, l’imaginari de la nostra civilització no recull, perquè en la nostra cultura hegemònica la terra pot ser propietat, es pot posseir, es pot travessar amb mapes, amb GPS, amb BTT, esgarrapar amb motos, o recórrer amb un fusell per matar-hi animals, investigar i posar-hi noms científics, intervenir-hi, posar-hi filats, posar-hi banderes, s’hi poden fer moltes coses llevat de considerar la terra com el preciós regal que és; i com un lloc màgic on esbalair-se.
I mentre les fades s’amaguen o fugen, la cosa civilitzatòria fa aquests dies d’hivern enutjosos, i no per la qüestió estacional, sinó perquè no hi ha manera d’evitar ensopegar amb caçadors. Em pregunto si tinc ànima de senglar perquè sempre que decideixo anar a un dels meus llocs estimats em trobo als caçadors muntant els seus dispositius.
Anava al Rubió i m’agrada molt baixar al riu a la banda de la Plana de Rubió, on el Calders fa un gran meandre i l’aigua baixa mandrosa. Quan glaça es poden contemplar cristalls de gel molt diversos i bonics. És un lloc en el qual per als humans no hi ha res significatiu i per aquesta raó m’agrada estar-hi. En els moments més extrems de calor i fred hi ha alguna cosa que em captiva i la sensació de soledat és profunda. Un cotxe amb un remolc amb pobres gossos engabiats m’ha passat quan era a prop del Forat Micó i he pensat que segur que anava a algun altre lloc a fer-ne de les seves, i ha resultat que no, que anava allà on jo anava. Merda! He girat cua.
De vegades algun caçador m’ha volgut explicar les seves mentides; la necessitat ancestral de continuar caçant com si es tractés d’un mecanisme incorporat als nostres cossos que fos impossible d’extirpar. Com d’ecologistes que són perquè segons alguns són els que més estimen la natura i més cuiden l’entorn, i deu ser per això que de tan curosos que són per arreu es troben els seus cartutxos de metall i plàstic. L’altra mentida consisteix a criminalitzar els animals salvatges i definir-los com a plagues, com a espècies invasores; la vella eina del colonialisme genocida també era cosificar als colonitzats, culpar-los d’alguna cosa per justificar el crim i l’espoli.
Al capdavall, colonialitat és la paraula que cada cop m’encaixa més amb totes aquestes dinàmiques. Quin esperit podrit pot disparar contra animals salvatges que només intenten viure per aconseguir l’única satisfacció de veure’ls morir, de gaudir veient com perdent la seva agència. Talment com violadors amb les seves víctimes, psicòpates que després s’inventen imbecil·litats per justificar-se. No n’hi ha prou a viure en un món ple de milions d’animals empresonats que són executats cada dia per ser servits a taula o llençats com a sobres o processats com qualsevol altre subproducte, que hi ha qui necessita anar a buscar als que estan al bosc per assassinar-los.
Un dia em discutia amb una amiga que treballa al Parc de Collserola “gestionant” les poblacions de senglars i em deia que “provoquen” accidents. No vaig poder evitar indignar-me. Recordava la vista que es pot gaudir des de Ciutat Meridiana des del carrer de Les Agudes de l’extensió enorme poblada d’autopistes, passos elevats, túnels, carrils laterals pels quals circulen milers i milers de vehicles, i em ressonava la frase al cap que “provoquen” accidents. És un misteri com la humanitat pot arribar a un nivell d’imbecil·litat tan elevat per tal de creure’s el món que ha muntat.
Montserrat m’acompanya al fons mentre baixo per Serramalera.
La masia del Rubió.
Una fulla de pollancre criogenitzada com el Walt Disney.
Gel al meandre de la Plana del Rubió que hi havia l’any passat.
Més formes gelades de l’hivern passat.
Petits trocets de gel sobre la roca del riu.
Més gel en petit format.
Formes geomètriques que de vegades fa l’aigua quan glaça.
Més gel a prop del Rubió.
Incivilitzada 