Vaig cap al Forat Micó altra vegada i penso en els temps de l’antiguitat tardana. Hauria viscut molt menys? Emmalaltit aviat? Hauria estat més raquítica? Més pobre? Tot això i més, però de vegades penso que llavors els anys devien ser més intensos i viure allà devia ser més poètic, dur però poètic, perquè la duresa i la poesia no estan renyides.
Igual que és poètic estar al Plateau dels Gasherbrums enmig d’un fred glacial veient com el sol es pon darrere de les arestes dels vuitmils i sabent que en aquells llocs hi ha perill, ¿Per què no podia ser poètic viure a Pertegàs al segle VII dC? La vida silvestre sempre m’ha cridat molt i no per un sentit d’aventura, sinó per un sentiment de pertinença al món, per un record que em diu que soc més d’aquest món que no del dels nius de ciment.
Ara tinc poc més de 62 anys i em preocupo per la meva jubilació. A l’empresa s’han decidit a complicar-me l’existència. vint-i-cinc anys netejant-lis el cul per a trobar-me ara, quan em falta més aviat poc per poder plegar, que en lloc d’agrair-me la feina es dediquen a fer-me perdre la poca salut que em queda. Els empresaris sovint tenen aquesta peculiaritat, i és que com Gates o Jobs, ho han fet tot ells. Amb el pas dels anys tothom qui va participar amb tanta o més energia que ells en l’impuls d’un projecte va desapareixent i es construeix el mite clàssic capitalista d’aquell qui es va fer a si mateix. Les rodalíes queden sembrades de cadàvers que molesten al protagonista.
No dubto que llavors devien passar coses semblants, però almenys l’agonia era més curta i com que el capitalisme colonial encara no havia emergit aquesta malaltia egocèntrica devia funcionar d’altres maneres i en cercles més reduïts.
Jo avui no buscava bulbs, però he hagut de sortir amb la cua entre cames del Rubió per evitar els escopetaires i xino-xano he arribat a aquest racó tan bonic i emblemàtic. Quan baixes pel sender topes amb la canal del Jorba. Aquí sí que es veu l’obra d’enginyeria en la seva plenitud. Fa respecte. Sortir d’aquí dintre si caus no seria gens senzill. Seguint la canal molt aviat apareix en una baixada el Forat Micó; aquesta mena de cova o túnel avui degota molt per les darreres pluges que per fi van caure aquests dies de Reis.
Em quedo garratibada en veure que fins i tot dins de la cova hi ha roderes de moto de trial. Després es fan la víctima i diuen que les lleis els persegueixen, però en realitat les lleis no serveixen per a res perquè foten el que els hi rota. Podem pensar que no tots els trialeros fan aquestes bretolades, però tampoc he vist que facin campanyes de formació i sensibilització entre ells per demanar a tothom que respecti rius i senders, i vagi per on és permès.
Com sempre en aquesta “civilització” guanyen els diners i el més fort. Allò que genera ingressos encara que sigui una merda inconfessable fa via i resulta indeturable, i acaba com els nano plàstics, inserit massivament arreu sense control. Les raons: els diners i el gust per sentir aquest poder tan ruc; gas i benzina al màxim, que els culpables ja sabem que són senglars, visons, conills, daines, llops…
Canal del Jorba a prop del Forat Micó.
Canal del Jorba a prop del Forat Micó.
Forat Micó.
Roderes de moto a dins el Forat Micó.
Incivilitzada 