Soc a la Font de Bellveí i és colgada de fulles de plataner, seca i deixada. Al costat hi ha el Molí i la Fàbrica. El Molí era fariner i la fàbrica una petita colònia creada el 1890. La fitxa de la diputació diu que “Comptava amb un salt d’aigua amb una capacitat de 20 CV. El 1892 constava com a arrendatari Aparici Clarassó. L’any 1919 Joan Jorba va reorganitzar-ne la producció i amb altres socis constituí la societat Centelles, Codó i Cia. Les manufactures eren sobretot teixits de color. Funcionava també una secció de tint. Bona part de les dones que hi treballaven venien de Mura i Talamanca. Dones joves que devien viure a la colònia i patir els abusos de capatassos i senyors. L’activitat de la fàbrica continuà fins al 1935, en què definitivament es traslladà la maquinària a la nova fàbrica de Calders.”
No puc evitar recordar amb molt amor un llibre que parla d’aquests temps, narrat des de la perspectiva d’una dona de classe humil que vivia per Castellcir i que de fet era la besàvia de l’autora; la Remei. Es tracta d’Argelagues de la Gemma Ruiz. Em va costar llegir-lo, no perquè no fos interessant, va ser perquè plorava cada dos per tres.
Sovint quan remenem el passat pròxim de principis de segle XX ens quedem amb els noms dels senyors, dels “fundadors”, i els edificis que van fer construir, però oblidem qui els construïa amb les seves mans, i oblidem qui mantenia i tenia cura de tothom. No vull fer espòiler ni recrear-me explicant parts del llibre, però em va colpir, per exemple, saber que llavors els senyors es podien quedar amb una nena o nen d’una família camperola per caprici, i la família no podia ni xistar. Van ser temps molt durs, i no és d’estranyar si hom dona una ullada a la història i veu d’on veníem; negrers, capitalistes sense escrúpols i explotadors formaven un gruix destacable entre els prohoms nostrats.
És una part de la nostra història que s’amaga força, però que resulta vergonyosa. I s’amaga força perquè encara perduren els seus efectes i no fos cas que estirant el fil es desfés el cabdell del sistema.
No m’hi capficaré més avui. Ara encara sembla que hi ha activitat perquè hi ha un senyal de direcció prohibida i de sortida de camions. Recte entraríem a la Quintana de Bellveí, però jo sempre vaig per l’altra banda del riu, per un corriol que mena a Sant Andreu i a la Resclosa de Bellveí. Aquest lloc per a mi fa una mena de divisòria que marca l’entrada als dominis immediats del Castell de Calders.
Fàbrica de Bellveí (Imatge de la Enciclopèdia Catalana)
Font de Bellveí amb el seus plataners i les seves taules de pedra.
La font colgada de fulles no brolla aigua.
Cartell informatiu a la Font de Bellveí. D’aquells temps en els quals el lloc es considerava paratge d’interès local i comarcal.
Incivilitzada 