Per arribar al meu jardí particular passo a prop del gual que hi ha al Rial del Mestre Jan que la pista creua per enfilar cap a Bellveí. L’han pavimentat una mica i ha perdut la gràcia que tenia fa uns anys. Quan venia en bicicleta per aquí alguna vegada tot creuant el gual m’havia fotut de morros dins del riu. El pas tenia unes roques arrodonides amb solcs que exigia estar al nivell dels Big Three del ciclocròs. Si no fosses una Van der Poel, una Pidcock o una Van Aerts, t’amorraves al riu. Una altra solució; baixar de la bici i creuar descalçada carregant-la.
Però jo avui segueixo en sentit oposat cap al Molí del Castell, passant per sota de Malniu. El Molí era fariner i ara és una casa gran on hi ha gent. No sé fins a quin punt hi viuen ni de què viuen, però quasi sempre he vist certa activitat. Normalment, hi ha una colla de gossos que s’apropen i borden, però no fan res. Al costat de la casa hi ha una petita verneda, tanmateix està hivernant i valdrà més parlar-ne a la primavera quan llueixi més. Des de l’ensurt caní un sender fa drecera i segueix el riu en el seu trencament del meandre molt a prop dels murs de terra i pedra inestable del Castell. Fa entre 300 i 100 mil anys que el riu va fer aquest bypass i va abandonar l’espectacular meandre que rodeja el Castell. Arribo a un grup d’àlbers i ja soc a la Vinya del Rector.
Aquest és el lloc al qual més sovint vinc del riu. Avui esperava trobar-me part del riu glaçat perquè ahir va fer molt fred, però res de res. Llevat d’algun petit toll tot és líquid. També em sorprèn que el salt d’aigua és aturat i no hi ha circulació. A sota la Vinya el riu fa una esplanada que per a mi és una referència i que ara baixa amb un cabal minso, però hi ha fils que mouen avall. Això em fa pensar que l’aigua percola terra endins. No n’hi ha prou per fer el salt d’aigua, però per sota terra segueix el seu curs.
Davant del salt d’aigua hi ha una gran roca on fa temps hi havia vist un visó. Quan hi ha aigua aquest és un racó molt bonic.






