Remunto el contrafort de la cascada i arribo al replà del riu que tant sovintejo, i hi ha tensoactius dispersos per l’aigua. Em fascina veure que encara hi ha episodis de contaminació en aquest riu. Amb els calés que va disposar la UE per fer depuradores encara hi corre la merda. Quan vivia a Moià vaig observar directament com moltes fàbriques quan plovia obrien les aixetes i deixaven anar merda extra amb la confiança de què l’increment del cabal amagaria el delicte. Crec que des de llavors ha millorat una mica el tema, però encara hi ha usa el riu com a claveguera privada.
Aquest és un lloc carregat de simbòlic per a mi. Hi ha coses que per a mi són importants, com ho seria per a una formiga el moviment d’un còdol allà al raconet on viu. Em sé un ésser fora de lloc, soc apassionada de les coses que des del punt de vista de la nostra civilització no serveixen per a res. Faig allò que realment és un luxe cada cop més inabastable; perdre el temps, llençar-lo a grapats aquí, en un racó del món que ha perdut el nom. No tinc gens d’interès a aconseguir res, perquè els meus desitjos no són al meu abast, i en un món en el qual passen coses com les que passen a Gaza l’autoajuda és ridícula.
Vull aclarir que quan dic “coses” no ho dic en el sentit estricte de la nostra civilització, caracteritzada precisament per la cosificació de tot. Per a mi les coses solen ser gent. Gent diversa que d’una manera o altra manera contenen espiritualitat. Al capdavall, la realitat depèn de la relació i jo necessito relacionar-me amb el món així.
Visito el petit cementiri de gatells i salzes. Els vaig veure vius i eren ben bonics. Van clonar-se i n’havia crescut algun de petit a prop, però enmig d’aquesta sequera una avinguda sobtada va arrencar a tots els petits. No lluny d’aquí hi ha un gorg amagat, encerclat per pollancres i àlbers, on m’havia banyat fa uns anys. Hi venien molt un grup gran d’ànecs de coll verd, als quals jo emprenyava amb la meva presència i quan em veien cardaven el camp remugant amb cuacs de desaprovació. Havien trobat un racó secret i ves per on apareixia jo amb la meva fotuda humanitat i desfeia la festassa.
L’esplanada on més hores llenço. A la dreta hi ha la Vinya del Rector i al turó que veieu el Castell de Calders.
Salzes i gatells morts a la llera. Me’ls estimaré sempre.
Tensoactius que no venen de Madrid.
Gual que va cap a la serra de les Abrines on sovint hi trobo el bernat pescaire.
Una altre perspectiva de l’esplanada sense nom on hi passo moltes estones.
Un toll amb fulles que quan glaça es converteix en un aparador bonic d’una botiga en la qual no cal comprar res.
Incivilitzada 