Segueixo riu amunt. Aquesta part, malgrat que és esgarrada pel soroll de motors de tota la ferralla que circula per la vall, la de les màquines i la dels cervells que la maneguen, és molt bonica. La llera del riu fa un gran conjunt de plaques de roca calcària que fan lliscar l’aigua per damunt entre un bosc de ribera força poblat.
Hi ha raconets bonics amb balmes i coves petites, ideals per a gent menuda. Em criden l’atenció els canvis de cabal del riu. És cert que fa uns dies va ploure, però ha d’haver-hi alguna altra explicació. Se m’acut que la conca va aplegant l’aigua que ve de diferents torrents i com més avall es diria que n’hi ha d’haver més, però també hi ha el consum humà de granges, camps, pobles, polígons… per força ha d’haver-hi aigua que es consumeix i no recircula. No sé com és d’important aquest factor. ¿Quanta aigua s’evapora en processos o retenim els humans i no torna al cicle local? També hi ha el factor dels nivells freàtics que quan són profunds fan que l’aigua desaparegui i s’enterri i torni a aparèixer en un altre punt.
Per aquí l’aigua corre. M’apropo a Monistrol i quan arribi a l’aiguabarreig de la riera de Sant Jordi i la Golarda s’haurà acabat aquesta primera part. Hauré tardat més o menys un més. Ara, hi ha gent que podria fer el que jo he fet en menys de tres hores. Aquí està la gràcia; la velocitat comença a perdre el seu sex appeal i això a mi m’afavoreix perquè jo ni que em perseguís la UDEF ja no podria córrer.
Córrer per córrer és colonialitat, és malbaratament del temps i l’espai en sentit invers, i ens condueix a un carreró sense sortida. Vivim en una societat que extermina les espiritualitats i ho cosifica tot. Una societat on la gent més estúpida, la que només s’empara en el simbòlic de la força o de la cosa material, és la que “lidera”. Una societat que creu que competir és el que ens fa més evolucionats i no té en compte que determinades competitivitats a curt termini destrueixen el futur i tanquen portes. Motolunya avança cap a un cul-de-sac i mentre discutim d’Ítaca la natura se’ns mor als nassos.
La llera a partir del Vilar.
Un refugi ideal per a éssers petits.
El riu llisca avall damunt la pedra.
Camps a prop de la pedrera del Sala.
Curiós punt kilomètric en un camí prop del riu.
Un gual al que s’arriba des de la pedrera i una balma.
Incivilitzada 