Incivilitzada

Aquest tram era de sender fins al gual del Rial del Mestre Jan. Fa uns anys algú va destrossar bona part del camí per tallar mitja dotzena d’arbres i va convertir els corriols d’aquella part en  una més de les incomptables pistes que hi ha per aquí.

Des de la Font de Bellveí, que llavors tenia aigua, encara que possiblement ja estava contaminada de purins, el sender va per la vora esquerra del riu amunt i passa per un grup d’àlbers preciós, on n’hi ha un que per a mi ha de ser el nucli; un arbre enorme al qual m’encanta acariciar-li els característics ulls que fa a l’escorça sempre que passo pel seu costat.

(més…)

Soc a la Font de Bellveí i és colgada de fulles de plataner, seca i deixada. Al costat hi ha el Molí i la Fàbrica. El Molí era fariner i la fàbrica una petita colònia creada el 1890. La fitxa de la diputació diu que “Comptava amb un salt d’aigua amb una capacitat de 20 CV. El 1892 constava com a arrendatari Aparici Clarassó. L’any 1919 Joan Jorba va reorganitzar-ne la producció i amb altres socis constituí la societat Centelles, Codó i Cia. Les manufactures eren sobretot teixits de color. Funcionava també una secció de tint. Bona part de les dones que hi treballaven venien de Mura i Talamanca. Dones joves que devien viure a la colònia i patir els abusos de capatassos i senyors. L’activitat de la fàbrica continuà fins al 1935, en què definitivament es traslladà la maquinària a la nova fàbrica de Calders.”

(més…)

Vaig cap al Forat Micó altra vegada i penso en els temps de l’antiguitat tardana. Hauria viscut molt menys? Emmalaltit aviat? Hauria estat més raquítica? Més pobre? Tot això i més, però de vegades penso que llavors els anys devien ser més intensos i viure allà devia ser més poètic, dur però poètic, perquè la duresa i la poesia no estan renyides.

(més…)

El paratge del Rubió és extens i té racons poderosos. Tot i que soc ben conscient que el que per a mi és excepcional per a altres persones pot ser vulgar, però aquest és el contrast graciós de la varietat d’imaginaris que els humans reflectim amb allò que el món ens atorga. El meu, en aquest relat, procura explicar-se linealment, però és ple de bonys i guals per on s’acumulen i passen idees caòtiques.

(més…)

Abans de seguir cap al Rubió em vull esplaiar una mica amb cabòries que tenen lloc en el tram previ, una mica abans d’arribar al Blanquer. Allà explicava com a Pertegàs apareixia una necròpolis amb tombes de l’antiguitat tardana dels segles VI a VIII dC. Aquest període que va de la crisi de l’imperi romà fins a l’aparició del Carolingi l’any 900 sembla que va dur moltes innovacions.

(més…)

Imaginant les meves aventures escorpinesques arribo fins aquí, lloc que podríem dir que és un punt crític. En primer lloc, no en sé el nom. Queda per sota dels camps de Pertegàs al punt on el riu baixa des del nord i si vull seguir puc optar per diferents versions. Una és seguir el riu per un corriol molt proper que circula per la dreta i que ens conduirà al gual on desemboca el Torrent de la Por. És el trajecte més curt i més silvestre. Va per la llera i després entre camps i el riu connecta novament amb la pista.  És un recorregut bonic que en temps més humits acabava arribant al camí ample enmig d’uns prats molt ufanosos rodejats de grans arbres.

(més…)

També us he d’explicar el que em va passar imaginàriament tornant de la Font Calda un d’aquells dies que hi anava a fer el meu bany dialític.  Va resultar que aprofitava per buscar un botó d’una camisa molt maca que vaig heretar de la meva àvia i que se’m va perdre feia dues setmanes. Era un botó molt especial en la seva geometria i color, que no crec que pugui trobar mai més a cap merceria, i vaig posar a mirar pel terra del camí per veure si el retrobava.

(més…)

Em ve el record de com vaig intentar descriure el meu domicili desitjat mentre pensava en aquest lloc i intentava imaginar el meu món ambicionat des de petita;

Casa meva no és exactament meva; és a on estimo, és a on visc, és on m’estimen, és on viuen. És un raconet a prop d’un riu petit, però ric en aigua, on hi ha uns gorgs acollidors, rodons, en forma de cor, on el sol toca força, però també hi ha raconets a l’ombra on gaudir de la frescor de l’aire que hi passa. Un dels meus entreteniments principals és banyar-me als gorgs nua i nedar lentament d’una banda a l’altra o relaxar-me, flotant, mirant amunt a les capçades dels àlbers o dels pollancres que rodegen el riu. Les fulles llueixen amb els raigs del sol i les dels àlbers fan pampallugues amb les seves cares argentades.

(més…)

Fent aquesta maniobra baixo novament cap al riu, abandono els ulls silenciosos en forma de finestres que el Llucià exhibeix, i aviat arribo al Gorg de Calders. Aquest probablement és el gorg amb més entitat i més atractiu per al bany de quasi tot el riu. A l’estiu sempre s’hi troba gent, sobretot a l’agost. Molt a prop i una mica més amunt, per la banda dreta hi passa una rasa i en apropar-me veig que hi ha un tub a dins que probablement condueix l’aigua de la Font Calda.

(més…)

Em fa l’efecte que amb aquest deix de galvana que em domina i amb tantes ganes de xerrameca serà difícil que arribi a temps a veure els lliris de neu per allà sota el Puig Rodó. Sembla que hi hagi temps, però surten a finals de gener i tal com vaig faig poca via. Fa res que entrava a la Vinya de l’Onclo, un tros que quatre anys enrere calia evitar i vorejar per no trepitjar els cultius de secà que hi havia o que es preparaven, però que roman sense conrear. Crec que les sequeres d’aquests dos anys han complicat molt el que ja ho era en temps millors.

(més…)