La Fàbrega és un lloc exigent. Hi ha alguns llocs en els quals s’ha instal·lat una casa que em semblen molt inversemblants per les condicions climàtiques. Quan vivia a Moià i sortia de casa de matinada a l’hivern per baixar a Barcelona, en agafar el cotxe a la part solana de dalt del poble el termòmetre marcava potser zero o dos graus, i quan passava pel costat de La Fàbrega de vegades baixava fins a vuit o deu sota zero. Hi havia un contrast brutal tenint en compte que parlem d’una distància de 4 km. Semblava com si el fred que venia del nord-est des dels gronys baixés concentrat pel riu de manera que quan després passejava per aquells verals trobava insectes congelats penjant de les plantes. El Pou de Glaç que hi ha a prop de La Fàbrega devia ser molt eficient en els seus temps. Tota la zona de La Fàbrega acumula sovint moltes boires que de vegades s’estenen fins al Coll de Poses i es poden veure caient en cascada des de Sant Feliu de Codines.
Arxivar per febrer, 2023
Quan tothom és invasor
Posted: febrer 19, 2023 in Caminar pel riuEtiquetes: Aigua, Antiespecisme, Gel, Hivern, Riu Calders 0
Aquest migdia feia calor i ja no m’esperava trobar gel, però a la banda més obaga de l’esplanada que fa el riu abans del salt del molí del castell, encara he trobat llocs, on trams d’aigua que no tenen gaire moviment, romanen glaçats. No sé com aniran les coses aquest any al riu. Fa temps que no veig al bernat pescaire, ni al visó americà. La sequera potser ha aconsellat a l’au fer residència a un altre lloc, i al visó potser l’han denunciat, capturat i mort. La tirania humana és ridícula fins i tot quan pretén conservar la biodiversitat. (més…)
En el camí de carro que ara és pista i que puja des de la riera fins al GR3, una mica per damunt del trencant que va al Molí d’en Brotons, hi ha un altre corriol que va al Gorg Estret i que connecta amb la pista que travessa la riera de Castellnou i passa pel costat de Les Vinyes. Llavors, abans de pujar cap a El Saiolic s’agafa el camí que transita la mateixa llera del torrent de La Fàbrega.
Abans de seguir faré una mica d’espòiler: Resulta que han florit els lliris de neu. Ja és el moment i aquests dies ha fet un clima molt primaveral. En qualsevol cas és l’època i coincideix amb la florida d’ametllers i pruneres.
Aquest va ser un dels regals més bonics que em van fer quan era a Moià; mostrar-me el lloc i el moment en el qual visitar als lliris de neu. Aquests éssers són cultivats en jardineria, però per aquí creixen de manera espontània als boscos caducs humits i frescos. Com passa a les fagedes algunes flors s’avancen a la sortida de la fulla dels arbres amfitrions i floreixen per aprofitar millor la llum del sol. Encara que ja estem massa al sud de la seva zona de població, els podem trobar en determinats racons del Moianès.
Des del Saiolic hi ha la possibilitat de baixar i tornar a la riera, i entomar el torrent de La Fàbrega per dins, però com que jo he anat per damunt del Molí d’en Brotons aquest és l’itinerari que resseguiré i abans de deixar el Molí m’hi distrauré una mica. Jo diria que aquest és el punt més emblemàtic de tot el recorregut que he fet fins ara.
Fa anys, el primer cop que vaig creuar la riera, vaig tenir el temps just per veure l’entrada de Marfà i girar cua per tornar a casa a temps. Em va espantar una mica el rètol de ‘gos perillós’ que hi havia al camí, però per sort aquest estava tancat a la casa. Després vaig tornar unes quantes vegades i fins i tot em vaig atrevir a tafanejar amb una mica més de tranquil·litat pels voltants. El paratge s’ho mereix.
Des del meandre de La Datzira la pista encara fa un revolt gran abans de passar per davant de Sant Pere de Marfà. En els meus temps més trapelles havia recorregut la riera per baix sense manies. Em mullava els peus allà on calgués. No em treia les botes i de vegades, quan la fondària era una mica substancial, feia via amb la motxilla al cap on duia la càmera de fotos. La part que s’apropa al Molí de Marfà era especialment esquerpa i atractiva. Llavors apareixia al gual que hi ha a prop de l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca.
Em ve al record “L’ Ànima de la Vall” de Cerarols i el pastor de la Datzira. Pensar que llavors, a finals de segle XIX, anar de Sant Amanç a la Datzira era un trajecte de no res impressiona. És cert que si ets acostumada a caminar les distàncies s’escurcen, però jo que havia treballat de pastora al Pirineu d’Aragó i caminava 6 hores al dia de mitjana i era jove, de vegades desitjava bojament tenir alguna solució per resoldre els meus moviments amb menys esforç. Quan havia d’avisar als amos d’algun problema relacionat amb les 400 vaques que governava em resultava empipador fer el camí fins al primer telèfon que hi havia. Els 16 km d’anada i tornada que havia de fer des d’Escuaín a Puértolas després del que ja duia al damunt de la jornada, els feia pacientment amb les gosses d’atura, que pobretes volien anar amb mi a la fi del món, però em resultava un esforç poc agradable.
Passo de llarg El Xei. El paisatge cada cop m’imposa més. El bosc és dens i en alguns moments avall veig el riu, i els trossos que veig em semblen molt bonics. Fa esplanades on es veu un esquitx de xaragalls. El riu s’ajeu i s’esplaia. Lluny veig una teulada i em sembla La Datzira. No goso baixar al riu. M’agradaria, però no tinc piles i vull arribar al meandre de La Datzira i tornar. Em queda estona. En altres temps hauria gaudit més sense preocupacions, però ara tinc les forces justes.
Faig via amunt per la riera de La Golarda per una pista que fa el GR-3 al tram de Sant Joan de les Abadesses a Manresa. En concret fa un tros de l’etapa que Monistrol de Calders – Moià. Sencera té uns 15 km, però el bocí que m’interessa a mi i que faré pel GR-3 serà més curt.
Incivilitzada 