Em ve al record “L’ Ànima de la Vall” de Cerarols i el pastor de la Datzira. Pensar que llavors, a finals de segle XIX, anar de Sant Amanç a la Datzira era un trajecte de no res impressiona. És cert que si ets acostumada a caminar les distàncies s’escurcen, però jo que havia treballat de pastora al Pirineu d’Aragó i caminava 6 hores al dia de mitjana i era jove, de vegades desitjava bojament tenir alguna solució per resoldre els meus moviments amb menys esforç. Quan havia d’avisar als amos d’algun problema relacionat amb les 400 vaques que governava em resultava empipador fer el camí fins al primer telèfon que hi havia. Els 16 km d’anada i tornada que havia de fer des d’Escuaín a Puértolas després del que ja duia al damunt de la jornada, els feia pacientment amb les gosses d’atura, que pobretes volien anar amb mi a la fi del món, però em resultava un esforç poc agradable.
M’esgarrifa pensar que el protagonista feia viatges de tant en tant a Vic, de tartrana en tartrana des de Sant Amanç fins a la plana. Per on anaven? Pel Reixach i passaven per La Moretona i després per Moià i au!, cap a La Pullosa? Per en acabant despenjar-se dins les boires que sovint tapen Tona? O anaven per Montbrú? O resseguien el que ara és el GR-3 i sortien per Vilarrassa? Mare meva quins viatges? Fa vertigen pensar a haver d’anar a Barcelona amb aquells mitjans.
La Datzira és un punt clau perquè ja s’ensuma la Vall de Marfà. És un lloc que no sé què dimonis té que m’enganxa i la presència de la vall afegeix màgia. Fins i tot ara, sent hivern i amb aquesta maleïda sequera, continua embolcallant-me amb el seu aire de misteri. A la novel·la el protagonista diu “Mai no havia estat a la Vall de Marfà, tot i no ser pas gaire lluny de casa. Em va sobtar aquell paisatge tan verd, aquelles obagues frondoses, la riera Golarda que anguilejava a través de la vall salvatge, escortada per una alta pollancreda. L’indret de La Datzira, on tancàvem el ramat, era força gerd encara, tot i ser a finals d’estiu. Semblava una vall solitària, però tenia una força especial; no sabia pas per què, però aquella verdor, aquell silenci… Alguna cosa més enllà de les paraules, m’embruixava.”
Imatge de fa 12 anys amb fulles de tardor dins l’aigua al meandre de La Datzira
Adéu Datzira! Fins aviat!
Novament el gual del meandre.
Aurons
Arbres nus i cel d’hivern
La llera de la riera de Marfà en temps més humits, quan passa per sota Sant Pere.
Incivilitzada 