Hi ha un raconet que m’enamora, des del qual veig el toll on sovint fa els seus àpats el bernat pescaire que només puc contemplar marxant molest per la meva presència. Asseguda i recolzada en el cos robust d’un pollancre sento els ocells com canten. No els entenc com no entenc la música, des del punt de vista sintàctic, però sí des del que el meu cor enregistra. Em fa l’efecte que no molesto, però potser estan parlant de mi. Llegint a la Vinciane Despret, vaig entendre que els ocells, siguin mallerengues, oriols, martinets, pits roigs, tots tenen els seus idiomes amb els quals es comuniquen, i aquests idiomes varien dins la mateixa espècie en funció de les zones on viuen les comunitats. Entre els ocellets la diversitat lingüística és increïble i per sort no hi ha cap Reial Acadèmia de la Llengua Ocellera.
El riu i la diversitat em fa imaginar coses, i com diu la Glòria Anzaldúa, “La imaginació, el mundis imaginalis -la font de creativitat, somnis, fantasies, intuïcions i esdeveniments simbòlics- resideix en el “cenote”. I per aquelles qui són receptives el “cenote” ofereix els recursos de l’inconscient per l’autoconeixement i la transformació.” No tenim “cenotes” al riu Calders ni al Tenes, però estic convençuda que podem buscar llocs similars d’inspiració. Tanco els ulls i quan intento imaginar tota la vida que m’envolta m’entra un vertigen agradable, com una modesta sensació d’unicitat. El món m’estima, és infinitament viu i em sento agraïda. Sento com tota aquesta vida m’envolta i em toca suaument, com si m’envoltés una xarxa immensa en la qual jo soc una coseta petita però estimada.
El riu em dona una energia preciosa i em fa sentir el món que per a mi és real. El moviment de l’aigua és un misteri. Avui m’embadalia amb els petits remolins que dibuixaven melics a l’aigua que baixa riu avall, i recordava un text que em fa adorar aquest misteri que tant gaudeixo i que vaig llegir del físic Horace Lamb “Quan ja sigui vell, i em mori i vagi al cel, hi ha dues coses que espero que se m’aclareixin. L’una és l’electrodinàmica quàntica i l’altre és el moviment turbulent dels fluids. Soc força optimista pel que fa al primer punt.” Jo tinc tantes coses per aclarir que si vaig al cel em comportaré com quan vaig a urgències de l’hospital i intentaré no empipar massa, respectar la cua i esperar el torn. Només desitjo que al cel no hagin arribat ja les polítiques neoliberals i que les llistes d’espera no siguin tan llargues com al món humà.
Minivídeo
Incivilitzada 