Riu Calders amb el Castell al fons.
Després d’una temporada llarga sense visitar el riu torno a ser-hi. La feina de vegades m’absorbeix de tal manera que deixo de fruir dels canvis al món, encara que darrerament la sensació sigui que alguna cosa fa temps que s’ha aturat. Aquest migdia feia calor i al sol la sensació era agradable i es podia vestir roba estival. Darrerament, visc aquesta confusió de dur molta roba d’abric, per embolcallar-me amb les meves capes de ceba múltiples que em protegeixen de tan fredolica que soc, i després haver de desempallegar-me de la majoria de les capes sota aquestes calors més pròpies de finals de primavera.
Això fa que senti por de no gaudir mai més els cicles estacionals i no poder viure’ls intensament al meu cos. No fa tant la tardor era un estadi preciós, de colors rovellats, previ a la immersió espiritual de l’hivern. Quan acabava l’estiu era una ànima morta i la tardor m’anava despertant, la meravellosa primavera quedava enrere, molt lluny, però jo m’animava a mi mateixa experimentant aquesta mena de primavera inversa; amb noves sensacions, nous detalls, poques flors, però envoltada d’aquest llenguatge increïblement elaborat que parlen les fulles i que tant enamora.
Però ara què? Aquesta tardor sense esma que ha perdut la força de l’aigua, de les torrentades, de les avingudes, la música enèrgica dels rius, em desorienta, i em pregunto si vindrà el fred novament, si hauré d’aprendre sensacions noves que ja no estaran construïdes amb els contrastos estacionals. Si el fred no arriba ja no podré sentir-me absent i present alhora, amb el meu cos flotant pel riu com si visqués un viatge astral. Existir molt és pesat i gens màgic. A l’estiu és quan existeixo més i tanta existència em priva d’allò més sobrenatural. Si voleu digueu-li metafísic o digueu-li romanços, però per a mi es tracta del que més valoro. Es tracta de l’intangible que el meu cos sent; no ho veig, no ho escolto, no ho toco, però en vaig plena.
Les rebequeries de l’aigua a la tardor em produeixen respecte, però les estimo, les necessito, em mostren la força de la natura, i sentir aquest poder em dona seguretat. Saber-ne de la seva fortalesa, i fins i tot pensar que cap humanitat podrà amb ella, apaivaga les meves angoixes. Els rampells associats a les pluges tardorals sempre m’avisaven de les proximitats del moment en el qual arribaria el fred, en el qual els meus sentits quedarien endormiscats per poder gaudir de l’esperit de l’hivern. Avui baixava aigua, però amb una prudència exagerada pels temps que toquen i em sentia perduda. Potser m’hauré d’acostumar i guardar en el record com un tresor els anys que vaig viure aquell Moianès estacional repetint-me i memoritzant tots els efectes que les estacions produïen al meu cos.
Incivilitzada 