Incivilitzada

Com a persona blanca que escolta i aprèn antiracisme i decolonialitat, cada cop em pregunto amb més insistència què podria fer que tingués el màxim abast possible per enfrontar-me a la meva pròpia civilització colonial, racista, patriarcal, capacitista i classista. No només des de l’actitud personal d’escolta i respecte a les persones oprimides que em formen, sinó d’una manera directa i internacionalista, posant el cos en les lluites d’alliberament anticolonials.

La lluita d’alliberament dels pobles oprimits per la colonialitat també és la meva lluita perquè, encara que sigui blanca, jo no em reconec en la meva “civilització”. A més, com cos trans i de classe baixa, algunes d’aquestes opressions també m’aixafen, motiu pel qual no em costa gaire relacionar-les amb aquest fenomen que es va fundar en el tràfic de persones, el genocidi i la destrucció del món fa més de 500 anys.

La meva experiència és interseccional, no només trans, perquè el conglomerat que interconnecta les opressions vibra al meu cos com un monstre. Em van obrir els ulls germanis racialitzadis, a qui no vaig tenir problema a reconèixer-lis autoritat. Determinades lectures recomanades em van fer repensar la meva ubicació. Recordo que va ser en un paràgraf d’Aníbal Quijano a “La colonialitat del poder” on vaig trobar una pista que em plantejava una actitud nova. En aquest paràgraf s’esmenta la hipòtesi que Europa també va viure el seu procés previ de colonització abans del 1492. Podem trobar múltiples exemples a l’extermini de les anomenades heretgies medievals, que tenien una profund arrelament social i comunitàri, a les croades llançades contra els àrabs , a l’Imperi romà i la seva societat patriarcal i militaritzada, o a la caça de bruixes, fenomen aquest últim que es va solapar amb el llançament de la maquinària imperial contra Abya Yala i el món sencer. Referències que visibilitzen aquests fets les trobem per exemple en obres com “El calibàn i la bruixa” de Silvia Federici o “Bruixeria i contracutura gai” d’Arthur Evans, però continua sent necessari un gran treball d’aprofundiment en el tema.

Hem de rastrejar en la nostra colonialitat interna, buscar allò perdut per reconstruir arrels, perquè quan em comparo amb persones racialitzades no sé trobar arrels des de les quals destruir la colonialitat que, com a blanca occidental, em corca. La colonialitat ha destruït moltes ancestralitats, però sobretot ha polvoritzat les dels mateixos colonitzadors i les de la pròpia tripulació del seu vaixell, de la qual, encara que em pesi, en formo part.

Estudiosis descolonials, com Cusicanqui, Yuderkis Espinosa, Patzi o González Casanova parlen de la colonització interna com el procés de colonització que es produeix al si d’un estat-nació “independent” quant a les dinàmiques colonials de l’ésser, el saber i el poder que destrueixen/oprimeixen a les comunitats indígenes o racialitzades existents al seu si.

Però ens cal buscar un altre terme per no confondre la proposta de prospecció amb els treballs dels autors mencionats. Allò que hauríem d’aprofundir és en els processos de colonització que es van viure a l’interior d’Europa abans del 1492. Podríem fer servir el terme de “Colonització interna a l’Europa precolombina” per abordar propostes d’autodecolonialitat, partint de la idea que Occident és el bressol de la colonialitat i que, per tant, necessitem fer un esforç extraordinari per descobrir els orígens de la nostra civilització depredadora i trobar ancoratges propis des dels quals desmuntar-la. Crec que hem de seguir el mateix camí de decolonització que pensadores i pensadors del sud global porten desbrossant des de fa molt de temps. ¿Es tractaria potser de trobar, com diu Leonora Miano, la nostra pròpia postoccidentalitat?

Encara que comencem amb retard i ens descobrim com a alumnes desavantajades cal assumir la responsabilitat. Som la cultura més aculturitzada del món, la que ha arribat al límit de l’estandardització, de la “universalització” provinciana, de la generalització grollera, de la mercantilització extrema de qualsevol saber, de la pèrdua absoluta de l’ancestralitat i de les arrels i de la destrucció absoluta del comunal. I malgrat que hem estat pioners en la creació del monstre del sistema-món colonial capitalista patriarcal, estem obligats a intentar-ho. Una manera podria ser revisar la nostra història i cercar pistes, buscar els punts de fallida i les oportunitats perdudes per repensar-les i, qui sap, recuperar-les des del context que ens toca viure.

Si de veritat ens volem rescatar ho hem de fer sense practicar l’apropiació cultural, ni l’epistemicidi que ens caracteritza. Això no exclou que aprenguem dels pensaments descolonials no eurocèntrics, ni occidentalocèntrics, perquè serà des d’aquesta autoritat des d’on serà més fàcil determinar on posar el focus. És un deure decolonial que les persones blanques reconeguem l’autoritat dels pensadors del sud global per aprendre i assumir el compromís de sumar-nos a l’esforç per desmuntar, usant la metàfora de Malcolm Ferdinand, aquest immens vaixell d’esclaus en què la civilització occidental ha convertit el món. I no podem fer-ho d’una altra manera que no sigui buscant aquelles arrels sanes que puguin ser recuperables, amotinant-nos contra els nostres capitans i les seves fabulacions, refusant la nostra suposada centralitat epistèmica, escoltant atentament i aprenent de les esperançadores perifèries.