Incivilitzada

Com farem una política per mantenir la llengua que no exerceixi racisme ni aprofondeixi en la nostra possició de poder atorgat per la supremacía blanca? (Exercici per a una possible resposta a una pregunta clau del llibre “Tumbar la blaquitud” de Maria Ignacia Ibarra E.)

Crec que, en primer lloc, hauríem de tenir en compte que per considerar una llengua viva i aprofitable, aquesta hauria de ser capaç de pronunciar les transformacions necessàries, hauria de ser utilitzable per a generar coneixement des de les classes productores o oprimides, hauria de generar un coneixement que permetés assolir la justícia social i alliberar a totes aquestes persones i oferir-los una relació amb el món harmònica. Si una llengua no és viva o està moribunda hi ha dues possibilitats; reviure-la o deixar que desaparegui definitivament. No necessitem la paraula com un folclor, ni com una tradició, i menys com una eina d’opressió farcida de mentida i falsedat, la necessitem per fer la revolució, per enderrocar aquest règim modern infectat pel capitalisme i la colonialitat. I per a reviure una llengua i la seva paraula cal posar-la en mans de les classes oprimides pel sistema modern/colonial, i sotmetre-la al seu judici i a la seva intervenció.

La diversitat lingüística és transcendental precisament per les idees que pot generar una llengua des de la seva diferencialitat, però aquestes idees només seran interessants si aporten solucions transformadores social, política i espiritualment. Només la intervenció en la llengua per part de les classes oprimides (productores, explotables o marginades del mercat de treball) pot reviscolar-la, perquè aquest procés produiria simultàniament un enriquiment de la llengua que faria que aquesta fos portadora d’imaginaris revolucionaris i de transformació, i enamoraria a les classes oprimides potenciant-ne el ús. La llengua no és un trasto identitari, és una eina de transformació i revolució i cal compartir-la, no com un objecte, sinó com un ens espiritual enriquidor i revelador.

Una llengua només té sentit defensar-la quan és capaç de dir alguna cosa nova en termes de transformació. Les llengües que s’ossifiquen al voltant de la colonialitat no tenen res nou a dir, res que ofereixi l’esperança de l’alliberament. I menys una llengua colonial de segona com és el català; i dic que és colonial perquè ha quedat captiva dels hereus del tràfic d’esclaus, dels assassins d’obrers dels anys 20, dels saquejadors i impostors del segle XXI. Si estimem la nostra llengua cal alliberar-la dels opressors i enriquir-la d’espiritualitat revolucionària. La llengua és fonamental, és el nostre ésser, és la nostra humanitat en la seva diversitat, és el nostre futur. No és un fòtil identitari i culturalista. No és un apèndix fastigós de cap estat nació existent o inexistent, ni cap instrument per a un projecte desitjat per un grapat de burgesos corromputs avariciosos.

El català si vol ser una llengua estimada i transformadora no es pot imposar. Ja hi ha prou llengües imposades. Els catalans, igual que no podem caure en l’error de voler crear un estat nació més dins dels quasi dos-cents fallits que ja hi ha al món, tampoc podem aspirar mesquinament a imposar una llengua més al món. El que hem de fer és posar-la en mans de les nostres germanes i germans immigrants oferint la paraula nova de benvinguda i oferint l’arrelament en lloc de la maleïda integració colonialista.

Necessitem llengües que tinguin coses noves a dir; les llengües europees, malgrat la sensació que tenim que emanen un poder immens estan podrides perquè la seva arrel és infectada per la traïció i el crim. Són mortes espiritual, social i políticament. Occident no té res nou a dir, ja ha dit totes les mentides possibles i impossibles, no pot dir la veritat, ja no és creïble. Les llengües imperials no poden aportar res al món. Només algunes llengües minoritàries si s’oferissin amb generositat podrien reeixir, i aquí és on el català té la seva oportunitat, però per això l’imaginari català ha de matar despietadament el seu passat colonial i regalar-se als nouvinguts i nouvingudes aixafades per la colonialitat i la seva trama d’opressions.

Hem d’impedir que les nostres institucions socials, polítiques i culturals utilitzin el català per a exercir el racisme i el classisme, i ho hem d’impedir posant-li nom en català a les eines d’alliberament i als crims dels nostres patrons; dient-ho en català. No hem d’esperar que les coses vergonyoses i fastigoses que arrossega el nostre deliri d’estat nació les assenyali algú en qualsevol altra idioma abans que nosaltres.

Les fronteres s’han d’acabar i la nostra llengua les ha de transcendir per generositat. Catalunya no ha de ser un niu d’escurçons racistes, classistes i cristiano-feixistes. Millor una Catalunya amb les fronteres obertes que una Ítaca feixista. No volem més Ítaques feixistes, ja en tenim prou, ja n’hem tingut prou. Només l’internacionalisme ens pot salvar, i Catalunya té vocació internacionalista, sempre n’ha tingut. I internacionalista vol dir acollir amb els braços oberts a les persones migrants que han patit durant segles l’espoli d’Occident.

No li devem res a Occident, ni a Europa. Ells ens deuen els 40 anys de franquisme que vam patir, la derrota que vam patir sota el feixisme, la transició-estafa que van muntar. Ells ens deuen a nosaltres, nosaltres ens devem als nostres germans i germanes de classe de tot el món, i sobretot als més desafavorits.