Asseguda sota un corner a la vora del riu, en un raconet sec de la llera de pedra calcària per on llisca el riu, escolto la simfonia d’ocells i aigua. Hi ha diferents ocells, però els que porten la veu cantant són els rossinyols i s’escolten clarament entre els arbres des dels quals també algun tallarol i algun altre pardal canten. És un so potent i preciós. Tancar els ulls és imperatiu. Em costa, però ho he de fer perquè no sé fruir de tantes arts alhora; la música, el paisatge, el tacte de la pedra, les olors i el sabor de l’aire. Per captar la dimensió de l’obra cal saber-ne més i tenir més capacitat d’atenció que en una òpera.
Obro els ulls i em trobo sota la trama de fulles ovals del corner entre sol i ombra, estirada boca amunt. Fulles i flors. Els pètals són blancs, allargassats i prims, i el terra ja en comença a estar ple de caiguts. M’he tombat per escoltar amb atenció el concert. Agraeixo el fet d’existir i m’adono, després de quasi tota una vida, que existeixo i que és un miracle. No és que no m’hagi notat abans sinó que ara soc conscient del misteri que és estar viva. M’agradaria que tots els éssers vius poguessin gaudir d’aquesta sensació; copsar el miracle que significa viure. Encara que no hi hagués res després de la mort viure ja seria increïble, però ha d’haver-hi vida després de la mort encara que sigui per retre comptes de com hem estat de responsables amb el regal que se’ns ha fet.
Penso en els infants als quals els genocides neguen la possibilitat d’assolir la consciència del miracle de la vida. No me’n sé avenir. Les persones som tan semblants i tan diferents alhora. L’aigua llisca amb energia riu avall, però alhora ho fa amb tendresa, acaronant-ho tot amb la humitat del seu petó interminable. Els petons i les carícies poden erosionar cossos, tal com el senglar de Ponte Vecchio pot testimoniar a compte del seu musell. L’amor per tendre que sigui erosiona els nostres cors, però és imprescindible i agraït rebre’l. Val la pena que t’estimin i et gastin.
El riu m’estima. No sé com s’ho fa. Hi ha infinites maneres d’estimar. Em diverteixo quan algunes persones properes em miren com si fos una estúpida quan dic que el riu m’estima. Per a la nostra cultura occidental cadavèrica dir això és un sacrilegi. Com t’ha d’estimar un riu? Però jo sé el que em dic. No soc una ingènua hippy-flowers que fa mindfulness, tan sols sé reconèixer les meves arrels. El riu és un signe ineludible d’un amor que no podem entendre ni descriure i que és fruit de l’Absolut. No es tracta de veure esperits. Hi ha qui no pot veure ni sentir més enllà del que se li ha dit que vegi i senti, Son persones obedients. Jo no obeeixo a l’epistemologia castrant moderna i occidental i sento aquestes coses “ridícules”. Les visc.
Més endavant, resseguint el riu cap al Castell, veig el bosc de ribera esprimatxat, fent filera, gatells, pollancres, salzes, àlbers… Ara asseguda sota una alzina, que està al límit dels camps que confronten la llera, davant per davant tinc la cinglera que mostra la seva ferida. Una esllavissada va desplomar una part del rocam cinc anys enrere, va arrencar un gran pollancre i va redibuixar el curs del riu. Tots els detalls amaguen immensitats. Si volem podem dir que tot té una explicació i que al capdavall són banalitats; la gravetat, la massa, l’erosió de les pluges, però en realitat és com la paràbola del mosquit a l’Alcorà o com explica Abdennur Prado envers aquesta; “Aquell que menysprea qualsevol detall de la Creació, per insignificant que sembli, menysprea a la Creació sencera” No es tracta de buscar els mecanismes sinó de meravellar-se per la infinita complexitat de la composició del Tot.
El bosc de ribera està llustrós, net com una patena, i enmig de la verdor dels pollancres destaquen joves àlbers amb els reversos de ses fulles platejades. Una mica més enllà, hi ha el saüquer florit amb els seus pàmpols blancs nupcials, i la roca de la beta de quars, llavors el bosc s’espesseeix i als marges hi creixen canyissars en agrupacions que fan veïnatges disposats a resistir el que calgui; riades, pagesos neo-urbans, naturalistes essencialistes, trialeros, paisatgistes, runners, autoctonistes.
Ara, sota un formós salze a la vora del curs del riu observo el racó al qual conec com el del bernat pescaire. Cap a principis d’estiu, quan el curs encara té aigua, sempre n’hi trobo alguna d’aquestes aus pescant crancs americans. El riu baixa ample, però sobtadament fa una badina que fa de petita resclosa natural i atrapa als pobres crancs, de manera que els bernats pescaires aprofiten el lloc per emplenar les seves panxes. Quan me’ls trobo tinc el temps just per veure com fan el take-off i desapareixen volant mostrant-me la cua.
Els rossinyols canten. Són dos o tres. Aquí l’aigua baixa una mica més engrescada. L’herba ha crescut molt i és humida per la rosada. Hi ha moltes gramínies, civada borda, molts trebols que es preparen per florir. Més a prop dels camps de cultiu de la Ponsa llueixen la seva vermellor algunes roselles. S’hi veuen les petites veròniques, les compostes de groc llampant, trepons que floreixen, una explosió de plantatges, trebols, cards. El prat és d’aquells que fa goig per rebolcar-si; l’herba fa coixí i et remulla, i els rossinyols?
Els rossinyols xerren molt. Hi ha un intens intercanvi de cants. Parlen de mi sense dubte. No perquè jo sigui cap cosa de l’altra món, no perquè jo sigui jo, sinó perquè soc l’elementa estranya que ha vingut a destorbar la pau al riu, i xerren entre ells per donar la meva posició. “Ara és quieta! Porta alguna cosa a les potes de davant! Aneu amb compte!” “Jo marxaria per si de cas…” “Està a punt de tancar els ulls! Ens vol traduir. És una tafanera, marxem!” Quan tanco els ulls per entendre millor la conversa carden el camp i ja no els escolto.
Camino com seguint-los. Quan arribo a les roques m’assento en el banc de roca natural que hi ha al gual per on creua la pista que va cap als inicis de la carena de la Mussarra. La vall fa una mena d’U amb els laterals més curts que la llera mateixa. A cada banda hi ha cingleres irregulars i si t’allunyes del riu la vegetació canvia i apareixen arboços, llentiscles, romaní, farigola ben florida, però on estic asseguda ara les avingudes de tant en tant envaeixen tot l’espai i banyen els imponents blocs de roca que hi ha, arrossegant la resta d’éssers i matèria que troben. Aquí, fa deu anys, la meva filla que en tenia llavors sis, proposava fer un pont amb branquetes i cel·lo. Era un dia en el qual el riu baixava en avinguda i quan vam arribar a prop dels blocs ja no podiem continuar cap al castell de Calders. Tenia vocació enginyera i va argumentar amb molt detall com pensava construir el pont, però no teníem cel·lo i ho vam deixar córrer.
Aquest any és fantàstic perquè no para de ploure. Avui fa un dia assolellat, però els dies es van alternant i les pluges encara són recurrents. En mig d’aquest dia primaveral neva; floten les llavors dels pollancres que ja comencen a caure i fan flocs de neu grenyuts. Els rossinyols marxen novament per evitar-me, són molt difícils de deixar-se veure. Els escoltes molt bé quan canten, però costa veure els seus bonics cossos. Veure animals salvatges és una meravella, encara que sigui un segon.
En tornar cap al punt d’origen veig un gat blanc formós i eixerit. Em veu i fa un bot i s’entafora enmig de l’herba llarga i allà es queda quiet, immòbil, com una estàtua. Vol passar desapercebut, però és impossible, el veig, m’apropo a tres metres i li parlo preocupada pensant que potser està malferit o malalt. De sobte tot estarrufat fa un altre bot espectacular, em rodeja en semicercle i fuig riu avall fent bots fins que el perdo de vista. Ha tardat tres segons en recórrer uns quaranta metres mig saltant mig volant. És un comiat esplèndid!
Sota un corner florit
Pètals de corner caiguts
Incivilitzada 