Incivilitzada

Petita illa de càrex rodejada per algues i molses.

A la terra que m’acull, quan entres en un coneixement molt estret i intens amb un territori, els noms dels llocs escassegen. És el que em passa amb el tram del riu Calders que més sovintejo, i que fa el recorregut entre la Ponsa i el salt del Molí del Castell. Els noms apareixen quan els llocs se sovintegen, també quan la grandiloqüència colonial apareix, i com que ara aquest territori és insignificant en l’imaginari colonial i només és de pas, ningú troba la necessitat de nomenar-ne els racons.

Com que he trobat una nova manera d’estar al riu que em recorda a la infància necessito noms. Estar i jugar, cercar amagatalls, tafanejar, imaginar, observar als animalons és el que faig. Poso noms als llocs. Parlo en veu baixa amb la gent no humana que escolto o puc observar. No poso els noms de la manera com fan els “conqueridors” o els “descobridors”, sinó en la manera que ho fan les nadiues. Els noms me’ls diuen, no els imposo.

Els meus jocs giren al voltant del Gual dels Dos Cabirols; el meu lloc preferit. Desconec el poder que té aquest lloc, però hi sento un fort lligam. Davant del tros de riu del gual hi ha la Vinya del Rector; aquest és un nom “oficial”, però a aquesta part de la llera, que s’eixampla i manté la divisió del riu en dos braços amb una illa al mig, la batejo com a Gual dels Dos Cabirols perquè un dia vaig poder veure’n un parell travessant el riu i em va donar molta felicitat observar a aquests éssers preciosos. Vet aquí la solució; els llocs dels quals no en sé el nom i que s’han perdut amb els ancestres els rebatejo amb un nom senzill i legítim que no té per què perdurar.

A diferència de la meva infància, quan jugava per les fàbriques abandonades del tèxtil de Sants, ara ho faig sola. No tinc amigues ni amics amb qui jugar. Serà per l’edat i pel lloc. La gent de la meva edat ja no juga, fa coses importants; cacen, fan travesses, excursions, van amb moto, fan soroll, identifiquen “espècies”, tallen arbres, exterminen “invasores”, fan turisme, llencen purins al camp, van amb BTT seguint “tracks”, corren pels camins, planten biocombustibles. Fan coses dirigides, amb un simbòlic civilitzador.

Jo, en canvi, no faig res. No civilitzo. Vagarejo, observo al·lucinada el món del riu, dels arbres, dels insectes, dels ocells i d’altres gents no humanes. Reso perquè el món sigui el més incivilitzat possible. El món que m’abstreu i anorrea és immediat. Si vull fer abstraccions les faig del que veig davant dels meus ulls. Oblido una estona el món humà i la inabastable destrucció i maldat generada pels que el lideren. En aquests moments prefereixo passar de l’immediat i present a l’infinit de l’Únic, i no entretenir-me massa en les coses humanes. Els signes són evidents i em vinculen amb el Tot. És un joc meravellós i la gent gran ja no juga, i les nenes i nens estan empresonats en llocs dirigits o dins les seves cases. S’ha perdut el joc lliure sense cap finalitat que no sigui jugar, perquè per molt que es digui el joc està per jugar.

Un altra cosa és que en els meus jocs no hi ha massa tocadissa. No jugo a mortificar a ningú, ni a tirar pedres grosses, ni a emprenyar a la gent que viu per aquí, ni a fer “experiments” per entendre les lleis que imperen a la terra que m’acull. Procuro no fer soroll i escoltar les veus dels ocells i de les granotes. Faig el que puc per passar de puntetes. Contemplo com creixen les llargues algues verdes que s’estenen com barbes màgiques de deu o quinze metres i que s’adapten al relleu de la llera. Giro el cap cel amunt per copsar les capçades dels pollancres que acaronen el cel trenta metres més amunt. Jugo a sorprendre’m.

A on hi ha el Gual dels Dos Cabirols hi ha l’Illa dels Gatells. Més amunt, a prop del Gorg dels Ànecs Collverds el riu es divideix en dos fluxos. En arribar al gual s’interconnecten i fan xarxa, però es tornen a separar quan troben l’illa. La roca ha permès que tres gatells hi arrelin i s’envoltin de canyes, llúpols, cards, esbarzers i altres bardisses. Les molses i les algues barbudes delimiten els cursos principals pels quals es pot caminar remullant els peus i trepitjant directament la roca neta i plana. Quan m’apropo a l’altura del Gorg dels Ànecs Collverds el cant de tallarols i rossinyols ressona, i vegetació i riu adquireixen una semblança selvàtica.

L’aigua llisca damunt la roca, i quan per exemple topa amb una escorça ensorrada, la transparència del meravellós líquid es farceix de llànties lluents que van emergint i semblen seguir el ritme musical que els ocells marquen. Ara que l’aigua hi és en abundància, quasi t’oblidaries del fet que és el component fonamental del lloc, és el que em dissol corporalment i espiritualment en el paisatge. El cos d’aigua ens uneix a totes les gents que som aquí predisposades a dissoldre’ns. Quan l’aigua no hi és els nostres cossos es toquen, fressen desesperadament, però no podem barrejar-nos en el Tot perquè hi manca l’esperit de l’aigua.

Hi ha molts humans que no interpreten això. Creuen que l’aigua és una cosa i les coses en realitat no existeixen, i si existissin l’aigua està infinitament lluny de poder ser considerada cosa. El riu i la diversitat em nodreix d’imaginacions, i com diu Glòria Anzaldúa, “La imaginació, el mundis imaginalis -la font de creativitat, somnis, fantasies, intuïcions i esdeveniments simbòlics- resideix en el “cenote”. I per aquelles qui són receptives el “cenote” ofereix els recursos de l’inconscient per l’autoconeixement i la transformació.”

Quan tanco els ulls intento imaginar tota la vida que m’envolta. Llavors m’envaeix un vertigen agradable, com una modesta sensació d’unicitat. El món m’acull, és infinitament viu i em sento agraïda. Sento com tot aquest poder toca suaument cada punt del meu cos, i em permet connectar-me a una xarxa immensa en la qual jo soc una coseta petita però estimada. El riu em dona una energia preciosa i em fa sentir el món que per a mi és real.

El moviment de l’aigua és un misteri. M’embadaleixen els petits remolins que dibuixen melics a l’aigua que baixa riu avall, i recordo un text que em fa adorar aquest misteri que tant gaudeixo i que vaig llegir del físic Horace Lamb “Quan ja sigui vell, i em mori i vagi al cel, hi ha dues coses que espero que se m’aclareixin. L’una és l’electrodinàmica quàntica i l’altre és el moviment turbulent dels fluids. Soc força optimista pel que fa al primer punt.” El riu produeix infinitud d’imatges delicades i extraordinàries que intento fotografiar sabent que sortosament mai podré capturar la bellesa en la seva dimensió veritable.

Allò petit, allò inabastable. Establir una connexió entre ambdós extrems és accedir a la nostra dissolució amb el Tot. El que és al bell mig de les dues infinituds és el que els humans mediocres adoren; el poder, les nacions, els monuments, la riquesa material, l’èxit, la fama, la glòria. Això sí que són coses, i són coses que ens allunyen dels dos infinits que en realitat són un; el Tot.

Riu Calders amb el castell al fons a la dreta.

Pollancre gran i vell estés a la llera.

Raconet on un dels fils del riu baixa entre el bosc de ribera.