Incivilitzada

Em van quadrar moltes coses quan vaig constatar que el feixisme a Espanya va sorgir del colonialisme a Cuba. No és que m’estranyés perquè hi trobava moltes relacions des de feia temps, però no imaginava que existís una relació tan directa com ho demostren, per exemple, Xavier Casals i Enric Ucelay-Da Cal, a l’assaig “El fascio en las Ramblas”. La colonialitat i el seu capitalisme inherent tard o d’hora sempre generen el feixisme a les metròpolis, i ara torna a reproduir-se la mateixa dinàmica. Ho vam veure a l’Alemanya nazi. Aquell estat-nació supremacista fracassat en la seva dèria colonial i derrotat en la Primera Guerra Mundial, que ja havia executat atrocitats contra pobles no europeus com l’Herero, quan es va quedar arraconat es va devorar a ell mateix. Ho veiem a la França decadent actual, que no paeix la seva pèrdua de poder neocolonial, i a EUA, que digereix molt malament la seva decadència i es podreix internament. Els imperis colonials quan perden terreny es canibalitzen a si mateixos mitjançant el feixisme, i el feixisme no és més que una deriva del capitalisme colonial, que cria els corbs que es mengen els seus propis ulls.

No és una casualitat tampoc que en l’agudització de l’ànsia de canibalisme del capitalisme actual es produeixin al mateix temps, el genocidi contra Palestina per part d’una colònia occidental, i l’increment de la pressió de la dreta i el seu feixisme inherent a les metròpolis. Tota la dreta conté feixisme i no tota l’esquerra en conté, tot i que hi ha una esquerra falsejada quintacolumnista que també n’és portadora. La dreta, sigui liberal o el que sigui, és portadora de la larva feixista, i quan la seva voracitat infinita li fa perdre la paciència, o quan topa amb un obstacle, muta i es feixistititza. És el que explica per què les dretes “civilitzades” europees cada cop estan més a prop de les tesis ultradretanes. Ho estan perquè sempre han estat feixistes i en algunes ocasions els hi ha anat bé dissimular-ho. Fixeu-vos en els “juntaires”, en els “peperos”, cada cop se n’amaguen menys. És una tendència global de la dreta. La dreta global blanca, que és capitalista i colonialista, fa dècades i dècades que fa el que li dona la gana, però ara ja s’han cansat de dissimular i com que des d’una perspectiva neocolonial perd terreny al món, fora dels seus estats-nació, llavors no li queda altra alternativa que extorsionar als seus “compatriotes”.

Sé que la paraula feixisme és complexa i no té una definició exacta perquè hi ha feixismes diversos, i perquè, com el socialisme i el comunisme, una cosa és el feixisme sobre el paper teòric i un altre els feixismes reals. De totes maneres no té massa sentit que ens fem l’orni, perquè en essència sabem que són els feixismes; supremacismes liderats per un cap despòtic, jerarquitzats i sovint racialitzats, que imposen obligacions i prohibicions, que es pixen en la democràcia, beneficien als més privilegiats i mitjançant la mentida i la infàmia serveixen al capital colonial enganyant a les masses amb falses redencions, i en darrera instància sacrifiquen a qui calgui sacrificar creant una cadena de bocs expiatoris. Si deixéssiu a un grup de feixistes en una illa rica i paradisíaca, encara que fossin de la mateixa sang, s’acabarien devorant els uns als altres com gossos rabiosos. Els seus principis són l’abús de poder, la violència, el robatori, el crim, embolicats sempre amb litúrgies artificioses i aborregants.

Sigui com sigui és important que recuperem les paraules i no ens deixem entabanar per la comunicació i els “pensadors” a sou del sistema. Cal que apartem del mig als imbècils que diuen que el nazisme i els feixismes eren d’esquerres. Són els mateixos feixistes que no volen assumir el seu legat criminal del segle XX els que expandeixen aquestes fal·làcies. Però en aquest escrit de què volia parlar sobretot és de dos dels tòtems que podeu utilitzar com a detectors per a identificar a protofeixistes o a feixistes consagrats. Perquè ara els feixistes fan l’impossible per a camuflar-se i vestir-se de liberals, de demòcrates, fins i tot de feministes. Se’ls descobreix perquè des de sempre han volgut disciplinar els cossos i imposar la “llibertat” o la “salvació” al poble. És la seva tradició, una tradició colonial que ve de la modernitat, que pot haver-se generat fronteres endins o en fora, però que és purament colonial. I en el cas que ens ocupa, aquells que em vulguin acusar de banalitzar el feixisme utilitzant-lo d’una manera àmplia i no estrictament acadèmica, els hi diré, que com a aquells que contínuament tenen la paraula “bonisme” a la boca per a ridiculitzar la necessitat de bé, el que els hi passa és que són protofeixistes, feixistes en un estat larvari, que més d’hora que tard, acabaran materialitzant el seu supremacisme, la seva ignorància i la seva tirania disfressada de civilitat.

Els dos tòtems del nou feixisme als quals em refereixo són l’hijab i les persones trans; la islamofòbia i la transfòbia. La fòbia, l’odi, el menyspreu, caracteritzen els feixismes. La negació de la diversitat sota criteris suposadament civilitzatoris o biologicistes. Aquestes dues coses que en una societat sana haurien de ser intranscendents del tot i ser acceptades sense cap enrenou, en una societat feixistitzada esdevenen bocs expiatoris per distreure als idiotes de la realitat opressora. Són idiotes, això sí, amb un germen feixista dins, si no resulta inexplicable que puguin esgrimir aquests temes com cabdals. Els bocs expiatoris que ara siguin sacrificats seran substituïts per nous bocs expiatoris i així successivament, perquè el feixisme es fonamenta en una cadena de divisions de la societat que va generant noves divisions per continuar creant nous bocs als quals es pot robar i assassinar impunement. El feixisme és l’ànima del capitalisme colonial que, uns cops, és capaç de disfressar-se de món lliure mentre llença tones i tones de bombes sobre el Vietnam, i altres es treu la disfressa i canibalitza als seus propis “ciutadans” que formen el seus estats-nació-patranya.

Els tòtems són articulats de manera grollera, però eficaç per a les ments dissociades; el hijab és barrejat amb el burca deliberadament, com si portar un mocador al cap o un burca fossin el mateix. Generalitzen i parlen del vel, quan és un simple mocador al cap. Barregen voluntat i obligació. Focalitzen la seva “lluita per la igualtat” en el hijab, però no diuen res de les operacions de cirurgia estètica que cada cop afecten a més dones “lliures”, perquè parlar d’això demostraria que el seu sentit de supremacia cultural és ridícul. Magnifiquen fets minsos i simplifiquen les complexitats, perquè el feixisme barreja ous amb caragols i redueix la diversitat a estereotips i banalitzacions. Generen pànic perquè la seva eina de convicció és la por, encara que sigui visiblement exagerada i grotesca; la islamització d’occident, la gran substitució i estupideses semblants, que com més bèsties siguin millor, perquè sempre hi ha qui necessita tenir por i compra el que sigui per tenir-la. Hi ha molta gent que coneix les regles del món i sap qui l’oprimeix (el patró, el banquer, el rendista…) però sap que enfrontar-s’hi és dur i prefereix comprar la por als més vulnerables per amagar la covardia, servitud i misèria que els infecta. Així com els homes, quan es feia el servei militar obligatori, preferien maltractar als nous companys que enfrontar-se als comandaments, molta gent “fatxapobre” prefereix maltractar als vulnerables i criminalitzar-los que enfrontar-se a qui realment l’oprimeix.

Així doncs dins l’exèrcit de teoritzadors conta el hijab les feministes blanques admeten l’opinió de molts homes que tenen les penques de ficar-se en l’àmbit feminista sense haver de demostrar cap recorregut que els ho permeti. A la manera d’aquells homes que opinen del dret de les dones a l’avortament, opinen del hijab, però les “feministes” blanques, i aquí incloc a Hachmi, no els importa que a les seves tesis feixistes els hi caigui el suport del patriarcat colonial del cel. Volen impedir que les noies vagin a l’escola amb hijab en una societat podrida i hipersexualitzada, que vesteix a les nenes i adolescents cosificant-les. Els hi preocupa el mocador, però no diuen res de les dones treballadores de la llar que penquen al país sense papers, per sous ridículs, muntanyes d’hores, sense drets laborals. El mocador i l’opinió de tota mena de personatges “liberals” repugnants apareixen dia sí i dia també a la premsa mercenària. Creen cercles putrefactes que s’autoalimenten i es fan la pilota entre si. El diari Ara n’és un exemple de campanya islamòfoba envernissada d’igualtat i de feminisme blanc, on quan la redacció toca el “pito” desfilen tots els ninots anti-hijab en una seqüència estudiada. Si no fos perquè és una realitat que afecta a la infància, i que penetra fins i tot dins de l’escola, amputant el dret bàsic d’escolarització de les nenes, seria extremadament còmic, però en realitat resulta repulsiu i principalment feixista.

Després està la qüestió trans. Una qüestió senzilla que s’hauria de resumir en deixar en pau a l’altra amb el seu sentiment identitari corporal. No parlem de sentir-se ocell, o roca, com alguns idiotes diuen. Parlem de sentir el cos d’una manera concreta que no té per què ajustar-se als canons patriarcals. La biologia ha demostrat que hi ha un percentatge gens negligible de persones intersexe, però aquestes variables tenen un espectre molt més ampli que el que determina si hom és intersexe o no. Poden ser factors que estiguin al cap, però el cap, fins a on jo sé, forma part del cos. Poden ser genètics, epigenètics, culturals, però són factors reals. Els diners són reals, però que una persona se senti més femenina o masculina, o ambdues coses, independentment de si té penis o vulva, no? Només els protofeixistes i els feixistes viuen en un món amb aquestes normes estúpides i arbitràries. No nego que quan la llei institucional es fica pel mig d’aquestes qüestions des de la perspectiva de l’estat tot ha d’anar malament. Aquest és el mal càlcul que se li pot recriminar a l’esquerra; com pots confiar que una llei justa funcioni en un sistema que funciona gràcies a la perversió de la mateixa justícia? Les lleis ja solen estar corruptes quan neixen, però si en surt alguna neta, digui el que digui aquesta llei, els jutges corruptes i prevaricadors torçaran el que calgui perquè aquesta no funcioni.

La disfuncionalitat és pròpia del feixisme. Cap dels raonaments del feixisme se sustenta ni moralment ni científicament, i la transfòbia n’és un exemple. Dones que entenen el feminisme com una doctrina fonamentada en una biologia essencialista i obsoleta, que entenen el feminisme com un espai més dins el patriarcat que pugui permetre que una persona no binària no sàpiga a quin vàter anar a pixar o a cagar. Mentre el seu estat col·labora en genocidis i en matances de milers de dones, elles li agraeixen que el seu tribunal suprem faci la vida més difícil a una minoria vulnerable i indefensa. El terfisme és feixisme i no té cap argument que pugui aguantar ni cinc minuts d’examen una mica rigorós. El feixisme és així, no se sustenta en arguments, és violència. incultura, brutalitat, imposició. Quan el terfisme té un argument només s’aguanta més d’un quart d’hora pel fet que s’origina en el si del poder patriarcal que administra l’existència dels nostres cossos i es retroalimenta de les seves pròpies prevaricacions i arbitrarietats. Segons el terfisme i la transfòbia que un feixista de merda es canviï de sexe registral per eludir lleis no és culpa de la justícia, és culpa de les persones trans que pel que sembla no tenen dret a existir. S’entén per què al capdavall el feixista que fa frau de llei, és un aliat de les terfes.