Incivilitzada

Soc un ésser molt antic, més antic que la modernitat. No recordo el meu nom genèric, però tampoc m’importa. Hi ha qui diu que el que no té nom no existeix i a mi no m’importa no existir, tenint en compte que la concepció de l’existència és molt restringida. L’existència no està supeditada a la paraula, com el soroll i les ones d’una pedra que cau en un riu no estan supeditats a l’existència humana. La paraula és l’artefacte que ens disposa el món per entendre una minúscula part del que passa, del que ha passat, del que passarà, però sempre hi haurà una infinitat de coses sense nom.

No puc dir si soc dona o no, sí que puc dir que no soc home. Avui en dia es fan servir molts mots per definir als éssers del món. Antigament, havia de tenir un nom màgic, que potser referia a un pont, a una relació-entre, a una substància unificant, a moltes coses obertes. Quan els imperis van anihilar les espiritualitats i van construir la modernitat van esborrar amb tenacitat qualsevol antecedent dels significats anteriors. L’imperi es va crear damunt dels fonaments de la fragmentació de les ànimes, dels significats, dels éssers vius i no vius. Ara, llevat dels pobles indígenes que han resistit el desarrelament de la colonialitat, ningú sap els noms. La majoria escullen d’un catàleg d’etiquetes barroeres i imposades.

El nom, un nom. El torno a buscar, però no perquè empleni unes caselles d’un document d’identificació, sinó per a saber-me, i per a fer-me responsable del do que se m’ha donat; la vida. És possible que el meu estat indefinit sigui producte d’una civilització binària detestable, en la qual les dualitats no treballen equilibrant-se i en la qual un dels pols nega a l’altre. Per tant, em resulta difícil saber si soc un pont, una frontera d’origen antic, o un producte del desequilibri modern. Primer vaig fugir per repulsió, però no vaig fugir cap a una banda oposada, vaig fugir de les polaritats compartimentades.

Tampoc tinc un territori en el qual pugui sentir un vincle integral. Perquè això passés necessitaria una comunitat arrelada espiritualment a la natura, pertànyer a una comunitat d’éssers que em permetés desdibuixar la frontera entre el meu cos i la natura. Vaig néixer en una ciutat, però no hi pertanyo. Va ser un accident. Em vaig adonar que no hi pertanyia quan en la ciutat no podia seguir cap rastre dels meus avantpassats, ni de la meva infància, perquè els éssers que la governen es dediquen amb tenacitat a esborrar els passats veritables. Em vaig adonar que no hi era part quan escapava d’ella i descobria el món del Tot, dels rius, dels arbres, dels esquirols i de tantes ànimes pures.

Quan veig les tombes de possibles avantpassats meus de l’antiguitat en alguna necròpolis perduda pel bosc, els hi pregunto com era el món llavors. Com es vivia el món sense ciutats? Com es vivia sense la velocitat actual? Hi havia esperits? O tot era tan fred com ens fa creure la civilització occidental? Hi havia unicitat i sentiment de comunitat? O tot era fragmentat, individualitzat, estanc, aïllat? Com era el temps? Què era un arbre? Actualment, creiem que tot és mort, cosa, però en realitat som nosaltres els éssers morts. La civilització ha ofegat el nostre interior, l’ha separat del món i l’ha emplenat d’un garbuix de supèrbia i idiotesa.

Els animals que viuen en comunitats són liderats pels espècimens més generosos i intel·ligents, a excepció de l’home blanc occidental que és liderat per les persones més egoistes i imbècils. Persones encegades pel poder i l’egocentrisme que són com reis Mides, però en lloc d’or tot el que toquen es converteix en merda.

Vaig transitar per fugir de la masculinitat i alliberar-me d’un simbòlic opressor. Els opressors són els veritables esclaus de la seva pròpia misèria i jo no volia ser esclava de mi mateixa, per això vaig desertar i em vaig refugiar en el simbòlic femení, perquè en el simbòlic femení encara queda llibertat, i no em refereixo a la feminitat blanca colonial, sinó en una feminitat ancestral, rebel, resistent i amorosa. Una feminitat que defuig el poder i que enamora per autoritat. Pot fins i tot ser una feminitat inventada, però és difícil que jo inventi coses, perquè l’únic que faig és recollir idees mig perdudes en el soroll, idees que ja van ser inventades per altres, i per altres abans d’aquests altres o idees que han existit sempre.

Llavors em vaig adonar que de fet tot allò de què volia fugir era la meva civilització. No exactament meva, o absolutament gens meva; un aire impostat, generat per una elit de degenerats que quan neixes t’obliguen a respirar-lo i intenten no deixar altra opció. Ho intenten, però no poden, perquè sempre queden rastres de llibertat a l’aire, i alguns d’aquests rastres hi són en la feminitat que imagino. Darrere de totes les opressions finalment hi havia una civilització genocida que les disposa com una matriu. Disposa les opressions i els privilegis, i ambdues forces que actuen gravitatòriament generant la desgràcia. Hi ha desgraciats oprimits i desgraciats opressors. Els oprimits tenen l’esperança que la força opressora, que és externa, algun cop desaparegui i puguin alliberar-se. De fet, molts ja són lliures dins seu i la llibertat només espera la fi de la força externa per unificar-se amb el Tot. Pitjor és la situació dels opressors, perquè ells emanen la força maligna des de l’interior corromput i la seva solució no depèn d’una situació externa.

Els privilegis exerceixen una atracció poderosa que manté atrapats als opressors. Es pot ser oprimit i opressor pel sols fet de gaudir d’un privilegi com una nacionalitat, o ser home, o ser una persona blanca. El menys minso privilegi pot augmentar la força que t’aixafa, que sumada a les opressions patides t’ensorra en la misèria més profunda. Només una espiritualitat procedent de l’exterior, com deia Weil, pot rescatar-nos. Si podem escollir-la o no és un misteri irresoluble, si ens és determinada o no, no ho podem saber. Si en tinguéssim, la certesa d’una cosa o l’altra, tot seria molt senzill, tant en el bon sentit com en el dolent.

El soldat que obeeix un exèrcit, tant si és per diners o per pura obediència, és una cosa morta i absurda, que ha lliurat la seva ànima al diable de l’estat a canvi de no sap què. A canvi de privilegis que l’aixafen i l’extingeixen fins a convertir-lo en el mal. No hi ha cosa més terrible al cosmos que això. Per això quan aquests “soldats” assassinen saben que són ells els que moren tantes vegades com assassinats cometen. No desitjo l’infern etern per a ningú, ni tan sols per a Hitler o Netanyahu, però ells s’esforcen per guanyar-se’l. Morir físicament és natural i necessari, però morir espiritualment és l’horror insondable.