Incivilitzada

Verneda i Roca del Visó des de dalt del contrafort del salt del Molí del Castell.

La gravetat crida l’aigua i li fa dibuixar relleus, l’empeny a buscar el lloc més directe per arribar al mar, o fins i tot li dona forces per què si no troba el camí l’esculpeixi. A on soc, entre 5 i 10 milions d’anys enrere, el riu feia un meandre espectacular que tendia a tancar-se cada cop més i envoltava el turó on ara hi ha les runes del castell de Calders. Un milió d’anyets enrere, el turó estava quasi envoltat d’aigua. El riu, en arribar a les immediacions del gual dels Dos Cabirols topava amb la resistència d’un contrafort rocós, però quan encara quedaven 300 mil anys perquè aparegués la meva estirp, va haver-hi un catacrac i el riu va obrir-se camí per on ara hi ha el salt d’aigua, i llavors el meandre es va fossilitzar.

El contrafort rocós ara és com un gran pa de pedra amb una clivella al mig. Per l’esquerda que ha obert, quan les pluges han nodrit el cabal, l’aigua del riu baixa comprimida amb gran força i salta uns metres fins al gorg que ha excavat a sota. El treball constant de l’aigua ha creat una figura de pedra submergida a la qual jo nomeno el Llangardaix. És com un cap de rèptil immers a l’aigua que confronta el salt i al seu voltant l’erosió del líquid ha fet cavitats que donen la forma al cap. Puc estar dempeus damunt del cap del Llangardaix i, ell i jo, contemplem frontalment la cascada. La seva pell rocosa és ferma però lliscosa, l’aigua i les molses la fan reptiliana.

El Pa de Pedra és extens, de roca calcària i en determinats llocs si dones copets amb el pal de caminar es nota buidor per sota; hi ha llenques que volen desprendre’s de la mole. L’obstacle travessat comença a l’Illa dels Gatells estenent-se fins a prop del bosquet que formen un grup aïllat de verns. Quan l’aigua baixa abundosa i l’esquerda que fa de canaló no dona l’abast, vessa per tots els pendents del contrafort, creant petits gorgs, molses, algues per on degota l’aigua. Quan hi ha avinguda les seves faldes es converteixen en una cascada de gran amplada i resulta molt excitant veure-la. Si plou força i hi ha crescudes, contemplar l’espectacle resulta extasiant. Costa apropar-se al peu, perquè la verneda és curulla de bardissa, de canyes i branques arrossegades pel riu i tens la sensació de caminar per un empostissat de pals entrecreuats que poden cedir en qualsevol moment.

La Verneda és humil, però atractiva val la pena fer l’esforç d’endinsar-se, per observar els aments i fruits d’aquests arbres. Aquests tres anys de sequera han patit molt, i alguns que estan més allunyats del freàtic han mort. El vern necessita viure amb les arrels enterrades dins l’aigua i quan no plou el líquid romanent s’amaga terra endins. L’aigua s’associa amb la gravetat i el món semblaria condicionat per aquesta força si no fos perquè els pollancres i els verns apunten cap amunt amb energia. El sol, a la manera que la gràcia de Simone Weil, ens rescata de la nostra misèria, dona la mà als arbres perquè s’alcin contra tot pronòstic.

No faig cap mapa dels llocs que descric. Els llocs existeixen, però ho fan a la meva manera. Si algú altre ve a veure’ls els viurà diferent. No pretenc immortalitzar res, ni a mi ni als llocs. No necessitem ser immortals. El meu exercici es pot fer a qualsevol altre lloc; observar, imaginar, estimar, escoltar, caminar descalça, jugar que ets una cabiroleta, xerrar amb les granotes. No hi ha cap metodologia ni puc ni vull fer un manual. Us imagineu un manual de com estimar la terra? O de com estimar un riu? No m’atreveixo a descartar la idea, però jo no vull fer manuals. El meu rollo no va de manuals ni de mapes, per estimar la terra no calen instruccions.

Passo per la Roca del Visó Americà. Qui li va donar nom ja no hi és. Crec que va ser capturat i assassinat, com alguns més del riu. Aquest és un dels reptes més paradigmàtics de la nostra relació amb el món. Fins i tot per als naturalistes. La interpretació que l’ésser humà ha estat responsabilitzat de la cura de la resta d’éssers vius em sembla plausible, però això implica respectar les seves vides. Tots els éssers vius tenen per naturalesa dret a la vida, diu Vandana Shiva, i afegeix que aquesta hauria de ser la principal raó per evitar l’extinció d’espècies. Molts diran que el visó americà posa en perill a moltes espècies, però jo dic que això és mentida; és l’espècie humana la que posa en perill al visó europeu amb les seves granges de pelleteria, i no tenim dret a fer pagar al visó americà tot el pes dels nostres crims.

La biodiversitat és extremadament important, però la vida en si ho és també. L’espècie humana no té dret a establir categories en el dret a viure dels animals, i menys quan és la principal espècie invasora i assassina. Els visons americans són assassinats diferents vegades; una per fer-ne peces de roba amb la seva pell i una altra per evitar els danys ecosistèmics que se suposa que provoquen quan són lliures a les nostres terres. El primer és un crim repugnant i viciós, i el segon, emparat en el primer, un crim de ceguesa i prepotència. El naturalista que captura al visó que ha escapat del primer crim, i el du a una mort certa, no és responsable de la cura de res. És un individu superb i absurd que no té una percepció correcta del valor de la vida.

No costa imaginar altres solucions com per exemple l’esterilització que impedeixi la reproducció. Mentre el visó es fa vell (tres a cinc anys a tot estirar) hi ha temps de lluitar per moltes coses que perjudiquen els rius i que són obra nostra; purins, tensioactius de les indústries o del mal funcionament de les depuradores, excés de consum d’aigua, trànsit de vehicles tot terreny per les lleres, etc.

Hi ha qui amb la pretensió de reparar els danys ocasionats pels humans afegeix més danys i més dolor. La natura no és un parc temàtic en el qual hi ha essències, en el qual hi ha autòctons i al·lòctons. Tot això ho hem creat nosaltres amb les nostres pràctiques colonials i amb la nostra dèria d’experimentar i jugar a ser déus. El visó americà és voraç, l’europeu també. La indústria pelletera ho és moltíssim més, però falta valentia per anar-hi de cara, és més fàcil assassinar animalons silvestres i fer veure que salvem al món.

El dimoni no és dins del visó, és dins nostre. La biodiversitat, si es protegeix sense justícia, esdevé una cosa més de les coses mortes que integrem dins dels processos extractivistes propis de la colonialitat i del seu capitalisme. No val de res “protegir la natura” sense compadir-nos de les seves criatures, siguin originàries o siguin d’on siguin.

Esquerda per on es va obrir pas el riu i va trencar el meandre.